Luis es vesteix de Luis

L’octubre del 2007 es juga un Dinamarca-Espanya que marcarà el punt d’inflexió de la selecció de Luis Aragonés. Ho recordava fa uns dies en una agradable xerrada amb David Villa, màxim golejador de ‘la Roja’. Aquell dia sortia Espanya sense el mateix David, per lesió, i la vigília s’havia lesionat Torres en l’entrenament d’Aarhus. Tamudo havia sigut reclutat per Aragonés per a un servei puntual com a davanter de guàrdia. Va complir marcant el 0-1. La classificació per a l’Euro 2008 estava en l’aire i l’ambient que envoltava la selecció estava enredat i sense acabar de digerir encara la ja llarga absència de Raúl González per part de l’entorn mediàtic.

Aquell centre del camp ja era de Xavi i Iniesta amb el suport d’Albelda, a qui Koeman deixaria després sense Eurocopa....«Ho teníem complicat i sentíem aquesta pressió de no classificar-nos», em recordava Villa.

I de sobte Espanya es va posar a jugar la pilota, a tocar i a marejar aquella selecció danesa que va veure com Sergio Ramos rematava a la xarxa una jugada de 28 passades en un minut i 15 segons. Aquella nit es va forjar el ‘tiki- taka’ que va portar la selecció a la glòria més gran de la seva història. Com diria Piqué, a Aarhus va començar tot.

Dimarts, veient el festival golejador i de joc de la selecció de Luis Enrique davant Alemanya, va ser inevitable recordar aquella altra nit a Dinamarca. Hi havia certes similituds, com una classificació en joc (ara per a la Nations League), molts dubtes entorn de la selecció espanyola, com llavors, i recerca d’un equip sobre el qual construir el futur de la selecció per part dels dos Luis.  I una altra similitud encara més important que les anteriors, dos entrenadors amb gran personalitat amb una determinació indiscutible sobre el camí que cal recórrer i com.

Com Aragonès

Allò de la Cartuja va ser un vendaval. Com si els jugadors s’haguessin proposat tornar al seu entrenador tota la confiança que aquest estava posant en ells i que els gols arribarien perquè les ocasions s’estaven creant. Després dels dos primers partits d’aquesta ronda era fàcil dubtar sobre el que Espanya alineava a dalt. Però l’important és que no ho fes el director d’orquestra. «sabíem que arribaríem al gol de manera elaborada», explicava el seleccionador després del 6-0.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

 Si una cosa bona tenen els camps buits és que sentim nítidament les indicacions de Luis Enrique als seus futbolistes des de la banda. «¡Atacs llargs, va, no hi ha pressa, no hi ha pressa!» cridava als seus jugadors. «¡Quina meravella, Dani!», a Dani Olmo quan aquest s’escapa del seu marcador i corre cap a porta. «¡Bravo, Pau, bravo, Fabi!»

Fins i tot la foto de celebració de vestuari em va recordar la selecció de Luis Aragonés. ¿Per què? Perquè el ‘savi’ sempre s’«escaquejava» de sortir en aquestes fotos. El protagonisme per als protagonistes, i aquests eren els jugadors. Luis Enrique tampoc és a la foto de l’Espanya-Alemanya. Però el vestit de Luis li queda formidablement. Tant de bo aquesta gran victòria signifiqui el mateix que aquella de Dinamarca.