IDEES
Casa aliena, terror propi
Atès l'any terrorífic amb què ens hem topat, és tot un assoliment que 'Casa ajena' s'hagi guanyat el títol de millor pel·lícula de terror del 2020
su-casa-netlfix /
Resulta complicat intentar explicar què fa d’una història una cosa digna de ser explicada. Entren en l’equació molts factors, de diferent calat i importància per a cadascun dels seus consumidors, i de vegades triomfen les històries més insospitades. Aquelles que, per una raó o una altra, ens van passar desapercebudes o vam decidir no prestar-los atenció en el seu moment, de sobte es descobreixen com peces tremendament populars. De vegades ens costa entendre l’èxit d’una pel·lícula o una novel·la, però en altres ocasions, quan allò que fa d’una història una cosa brillant és la mateixa premissa d’aquesta, el que ens costa és comprendre la falta d’entusiasme i la fama que hauria d’acompanyar les idees brillants.
Aquest és el cas de ‘Casa Ajena’, una pel·lícula de Netflix en mans de Remi Weekes que va sortir just a temps per a l’època més aterridora de l’any, Halloween, i ja s’ha guanyat el títol de millor pel·lícula de terror del 2020. Atès l’any terrorífic que hem tingut, em sembla tot un èxit.
La pel·lícula ens presenta Bol i Rial Majur, una parella jove d’immigrants que aconsegueix escapar, amb prou feines, de l’horror que arrasa la seva terra natal, el Sudan del Sud. No sabem encara gaire del seu passat, ni de les penúries i fatalitats per les quals han hagut de passar per sobreviure, però sabem que Bol i Rial arriben al Regne Unit i aconsegueixen entrar en un programa d’asil i inserció. Pensem, sempre propensos a l’esperança, que tot anirà millor ara, que tot el dolent ja ha acabat. Però ‘Casa Ajena’ no ha vingut al teu televisor per fer-te més senzill el mal trago de saber que aquesta és la realitat de milions de persones, que aquest és el món que entre tots hem construït. La pel·lícula explora, amb perícia i cap artifici, l’essència mateixa del que constitueix una llar, el pes de la terra, i la inevitabilitat del passat, que dona forma al present i sobre el qual es projecta un futur a mig embastar. Ens porta de la mà pel laberíntic procés de veure’s a un mateix i crear-se pas a pas, decisió rere decisió, barreja de tot el que va ser i el que somiem que serà.
