DUES MIRADES

Sahrauís

El Sàhara Occidental és una terra de ningú que ha vist créixer durant dècades generacions sense esperança

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp55858100 sahara int201114174144

zentauroepp55858100 sahara int201114174144 / Javier Martin Rodriguez

No he estat mai al Sàhara Occidental ni als campaments on els saharauis van haver d’habitar després de l’ocupació del seu país pels marroquins. Però molts dels amics que han anat em parlen d’una precarietat de dècades instal·lada com un càstig bíblic en un territori aspre i amarg, una terra de ningú que ha vist créixer generacions sense esperança, amb ajuts internacionals que s’han esvaït en la gairebé generalitzada desídia de governs i organitzacions, i amb col·laboracions altruistes de voluntaris que tant miraven de portar-hi menjar com educació, d’acollir nens en colònies d’estiu o d’ensenyar al poble saharaui la seva pròpia història, des de les pintures rupestres fins a la invasió i el desterrament.

Poques imatges m’han quedat tan clavades com la d’una desfilada commemorativa al mig del desert, amb nenes i nens enarborant no banderes sinó peixos fets de paper i cartró amb sorra al seu interior per donar-los volum. Ells, que mai no havien vist el mar dels seus avis, rememoraven els dies llunyans de pesca. Una reivindicació simbòlica i trista. Penso en això quan veig que s’imposa amb una nova violència la injustícia de sempre.