A la caça del directiu

Si vostè és soci del Barça i es troba en situació acomodada, vigili al sortir de casa. Amb la data de les eleccions fixada, els precandidats miren de tancar les seves llistes de directius, algunes ja molt avançades, d’altres no tant. La veda està oberta, és temporada de caça i més caçadors que mai. Es busca directiu que vulgui avalar, posar en joc el seu patrimoni, saber poc i manar res.

Si a més de totes aquestes condicions, vostè és dona i li ve de gust formar part d’una junta, llavors és una peça molt cobejada

Si a més de totes aquestes condicions, vostè és dona i li ve de gust formar part d’una junta, llavors és una peça molt cobejada. Diuen que elles són més difícils de trobar. Primer perquè són minoria, una quarta part de la massa social, i segon, perquè en aquesta societat el poder l’ostenten ells, amb la qual cosa, el mercat de possibles directives encara es redueix més. Però és que a més, per les raons que siguin, asseure’s a la llotja del Camp Nou els sol semblar menys atractiu que a ells. En qualsevol cas, sempre que vostè no vulgui encapçalar una candidatura –¿una dona liderant una llista? ¿estem bojos?– només ha d’aixecar la mà, seran alguns els que es barallaran per vostè. Perquè per semblar mínimament moderns és necessari disfressar la fotografia de l’equip amb tres o quatre dones, el necessari per cobrir l’expedient.

Ara és el moment de la il·lusió, aquell moment en què els precandidats els explicaran el seu projecte, els convidaran a unir-s’hi perquè poden fer moltes coses junts per millorar aquest Barça. Si el seu camp és l’econòmic, s’imaginaran arreglant els números, si en canvi porten un entrenador a dins –qui no– s’imaginaran aportant la seva idea per a fitxatges, o negociant per aquests.

Però algú els hauria d’avisar. Tret que siguin de la màxima confiança de l’elegit president, no tindran veu ni tampoc vot. Les primeres reunions potser dissimulen, però a mesura que el mandat avança, la junta està cada vegada menys informada, per evitar filtracions. I el club l’acaba portant el president amb el seu tall d’executius de confiança.

Ser un número

No és res nou, ja ho va dir Jaume Ferrer en el primer mandat de Laporta, que se sentia un número. I ara més recentment hem sentit el precandidat Xavi Vilajoana i en les últimes hores a l’exdirectiu Javier Bordas, tots dos lamentant que no se’ls fes cas. Tots dos assegurant que no estaven informats de la majoria de decisions de la seva àrea, l’esportiva. Els diran que millor influir des de dins que no poder fer res des de fora, però recordin que posen en joc el seu patrimoni i la seva reputació per després assabentar-se del Barçagate pels mitjans. ¿Per què segueixen allà asseguts quan no se’ls té en compte, cada un tindrà les seves raons?  

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

I sí, es poden asseure a la llotja, i podran lluir la seva targeta de directius. Quan els seus amics els preguntin per interioritats del vestuari, dels jugadors, el que tothom vol saber, han de fer-se els interessants. Perquè en realitat sabran poca cosa. Podran viatjar en els seus avions, i això és una cosa que ja ningú fa, ni aficionats ni periodistes, però els jugadors ni sabran el seu nom ni els importarà. Esperar que el president els informi quan vagi a destituir l’entrenador ja és massa. Sen’assabentaran per la premsa, com tothom. A canvi, això sí, el seu patrimoni pot estar en joc en qualsevol moment.

Aquesta és la realitat que ningú explica. El mateix passa al Madrid, però allà almenys ningú els enganya. ¿O creuen que algun directiu de Florentino va pensar que els deixaria opinar? I tot i així, i malgrat tot, les llistes s’acaben omplint, gent que sempre ha volgut ser directiva del Barça. ‘Cosas veredes’.