IDEES

Hipnotitzat per la dama

Qui treu més partit del combat entre el silenci exterior i la tempesta mental del jugador d'escacs és Walter Tevis a 'Gambito de dama', ara convertida en minisèrie

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp55730351 icult gambito de dama201107155329

zentauroepp55730351 icult gambito de dama201107155329

Sovint penso que deu ser molt difícil escriure una novel·la amb un futbolista com a personatge principal, sobretot si es tracta d’una vida inventada. M’explicaré. En algun moment, al llarg de la narració, l’autor haurà de descriure el protagonista en acció —fent una jugada, xutant a porteria—, i és probable que el lector s’ho imagini força diferent. Es poden donar pistes de l’estil, o una referència real —“dribla amb la lleugeresa alegre de Ronaldinho”—, però és difícil capturar el caràcter espontani del futbol, l’element instintiu, i per això el resultat serà gairebé sempre artificial. Aquesta dificultat per traduir el futbol en ficció encara és més evident al cinema: les pel·lícules que recreen un partit solen tenir un aire fals, on els jugadors sobreactuen i només el muntatge permet una certa versemblança.

Als antípodes d’aquesta idea hi ha, em sembla, els escacs. Un esport —¿és un esport?—tan cerebral, mentalment esgotador, amb una escenografia quieta i unes normes fixes, on la imaginació està reservada per als entesos, ha donat peu a pàgines excel·lents. Penso en la 'Novel·la d’escacs' de Stefan Zweig, esclar, però també en 'La defensa', de Vladimir Nabokov; 'El tablero ante el espejo', de Massimo Bontempelli; 'El llarg viatge d’A.', de Francesc Serés. Potser qui treu més partit del combat entre el silenci exterior i la tempesta mental de la jugadora és Walter Tevis a 'Gambito de dama'. Sense grans exhibicions d’estil, Tevis era un mestre a l’hora de combinar la descripció precisa del joc amb les intrigues vitals i les excursions psicològiques. Es podia apreciar també a la seva novel·la 'El color dels diners', portada al cinema per Martin Scorsese. Ara Netflix ha adaptat Gambito de dama en una minisèrie molt vistosa. El guió segueix la novel·la amb una gran fidelitat, fins i tot acceptant el punt repetitiu de la història d’aquesta nena prodigi dels escacs, amb tots els seus dimonis, i el resultat és notable. Una bona part de la filmació ens la mostra jugant desenes de partides, la veiem guanyar i perdre de totes les formes possibles —sobretot guanyar— i no ens en cansem mai. Al contrari: la dama ens hipnotitza i arribem a creure que entenem el seu món.