L'any que ve, més forts

Així acaba el pregó de la Festa Major 2020, amb un crit de resignació i resistència alhora. És l’any en què la cultura popular, els rituals compartits i els espais de trobada s’han convertit en secundaris. La lectura en ‘streaming’ donava el tret de sortida a la No-Festa del Clot-Camp de l’Arpa. La comissió de festes, igual que les de tants pobles i barris que s’han vist truncades, oscil·len entre cancel·lar-ho tot o mantenir alguna acció simbòlica (probablement digital) en la qual aferrar-nos a celebrar.

Als comerços abunden les converses que repassen memòries d’altres edicions. Aquí el novembre és sinònim de correfoc, carrera popular, fires d’artesans, concerts i tantes altres activitats que les entitats de barri organitzen al voltant de l’‘estiuet de Sant Martí’. I així ho recull també el cartell d’aquest any, tradicional, inclusiu i sense rastre de mascaretes, gels o distàncies. Reconforta veure que la imaginació que alimenta la mà que dibuixa encara imagina al marge de les restriccions.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Orfes de celebració perdem una altra cosa: l’oportunitat de trobar al carrer  la diversitat veïnal en tota la seva esplendor. És l’ocasió en què les entitats aprofiten la mostra per compartir amb els vianants casuals el que fan portes endins en els cursos de pintura, dansa, fotografia o fins i tot destreses que poden semblar més pròpies d’un altre segle. Però aquí continuen, vives, mentre hi hagi un sol grup disposat a mantenir-les. Cada edició és una excusa per retrobar desenes de col·lectius i aficions que passen desapercebudes en el dia a dia.

És fàcil caure en l’enyorança. Abracem-la, compartim-la i que ens serveixi per recordar tot allò que volem recuperar. Compte, que no se’ns faci massa còmoda la tristesa. Digerim-la i que sigui font d’energia, d’anhels que ens empenyin a reinventar aquest «nosaltres» al carrer. Tant de bo l’any que ve, o quan tornin, siguin molt més forts del que han sigut mai.