Pilates per a principiants

Per remuntar de vegades és necessari prendre consciència que s’ha tocat fons. I no és gens fàcil. Perquè un sempre camina mentint-se a si mateix per tal de poder tancar els ulls davant la imminència del naufragi personal. És com si al nostre interior habités una orquestra del ‘Titanic’, entossudida a donar aparença de normalitat al que ja són evidentíssimament símptomes de bojeria. Són aquests instrumentistes estoics que poblen l’ànima els que fan que els bojos ens creguem assenyats i que no l’encertem a prendre nota del nostre desvari.

Jo mateix vaig sortir a l’abisme durant el confinament de març i abril. Vaig caure pres a les xarxes d’una sirena americana anomenada Cassey Ho. Me la van recomanar per WhatsApp i vaig pensar que, tot i que d’entrada semblava quedar lluny de les meves possibilitats reals de seducció, no perdia res anant a la seva trobada per intentar construir una relació duradora.

Així que vaig fer el que calia: contactar-la sense demora. Vaig encendre el televisor intel·ligent, vaig escollir el canal de Youtube i allà va aparèixer Cassey Ho, guapíssima i somrient, donant-me la benvinguda al seu curs ‘online’ gratuït de ‘Pilates per a principiants’. No hi havia temps per perdre. Em vaig posar immediatament a les seves ordres i vaig convertir el menjador en un teatre d’operacions de postures impossibles seguint les seves indicacions.

Encanteri efímer

L’encanteri va durar tres dies. És el temps que vaig mantenir la disciplina que Cassey Ho m’exigia per continuar veient-nos. La tercera sessió consistia a fer amb ànim i intensitat creixent els 20 minuts que la ‘celebrity’ ordenava a través del televisor amb l’objectiu de reforçar els meus glutis. Vaig complir com un espartà. Però de camí a la dutxa alguna cosa es va trencar. Em vaig mirar al mirall i en aquell moment tot es va esquerdar. ¿Què coi feia aparentant un interès impossible pel pilates i l’enduriment de les natges?

Vaig fer miques els instruments de la meva orquestra del ‘Titanic’ i vaig emmordassar els llavis de totes les sirenes que no paraven de dir-me, una vegada i una altra, l’important que era mantenir la tonificació muscular en temps de confinament. «¡Juro que mai he de tornar a fer el ridícul!», vaig declamar mirant al cel des de la mateixa terrassa des de la qual aplaudia el personal sanitari a les vuit de la tarda.

Em vaig perdonar la relliscada i vaig tornar als meus esports favorits: llibres avorrits de política, sèries de televisió i destapament d’ampolles de vi, això sí, mai abans de les 12 del migdia.

Vigorèxics, no ens espereu

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Descobreixo ara que no hi havia motius per sentir-me avergonyit del meu intent de relació amb Cassey Ho. Pel que es va veient l’esport a casa és el nou top de les aficions davant la impossibilitat de fer previsions sobre l’obertura dels gimnasos i el risc exagerat que se li suposa al sortir de casa tot i que sigui només per anar a trotar pel terme municipal en pantalons curts.

Això ens deixa en molt mal lloc als ganduls que ja teníem dificultats per amortitzar la quota del gimnàs i que ens hem rendit al primer intent de tonificar-nos a casa. ¡Què hi farem!  Disfruteu els vigorèxics de la vostra orquestra del ‘Titanic’ i feu de la vostra casa el lloc ideal per suar la cansalada. No ens espereu. Ens queden moltes sèries per visionar i tantíssimes denominacions d’origen per tastar. A més, no estem bojos.