El gra i la palla

A hores d’ara res sembla desmentir que la Guàrdia Civil va tornar a protagonitzar un desplegament excessiu per a un resultat escàs. Ho confirmaria la decisió del jutge de deixar els investigats lliures amb càrrecs però sense controls. De nou, sota la supervisió de l’inefable tinent coronel Diego Baena, es va pretendre vestir d’aparent transcendència el que s’ha convertit en facècia. Que Rússia enviaria 10.000 soldats per recolzar la independència d’una Catalunya i que també ajudaria econòmicament fins a culminar la seva plenitud. Un rumor que va circular durant l’estiu i la tardor del 2017 difosa per goles profundes que volien fer creure que tot estava tan ben lligat com seria bo per a uns i terrible per a d’altres. Perquè aquestes veus es feien escoltar des de qualsevol dels bàndols enfrontats. Uns per buscar presumptament el recolzament, els altres per tenir informació, deien, dels voltants de la intel·ligència oficial. I tot i que tots dos promovien o denunciaven la conspiració perfecta, tot va acabar en el conat que coneixem. Fins i tot a Moscou se’n parlava, avançant-se a la broma actual propagada per la seva ambaixada.

El costat fosc del camí

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Aquell despropòsit és perfectament compatible amb l’exigència de l’exercici de transparència del possible ús de diners públics en qualsevol actuació personal o col·lectiva durant el temps que va seguir la gran evasió. I aquesta transparència hauria de començar per reconèixer els fets o anunciar una investigació sobre l’existència d’un presumpte «estat major» que, amb l’excusa d’estar treballant per a la causa, hauria convertit el Govern i les seves empreses en un guinyol mogut per als seus interessos des del costat fosc del camí. Aquell per on alguns han discorregut durant molt temps sense que els esquitxés ni una brossa de pols però des d’on empenyien d’altres al fang polític o professional. Per això, hi ha qui podrà veure en aquest disbarat una mica de justícia poètica reflectida en l’enrojolament a què alguna d’aquestes veus està sotmesa. Però no ens enganyem. Ningú aguantaria l’exposició pública de les seves vergonyes privades. I, menys, aconseguides a través de punxades telefòniques i micròfons ocults que no es justificarien si no es perseguís el que cada dia sembla més clar: posar en evidència el tinglado ocult a la rebotiga.

Quan això transcendeix a l’espai comú i al bé col·lectiu, l’obligació de les administracions és atacar frontalment el problema per diluir qualsevol indici de dubte sense que això converteixi en delinqüents els assenyalats. I a més de destituir un regidor presumptament còmplice, aixecar totes les alfombres i airejar un país massa temps asfixiat. Al cap i a la fi, ¿no és això el que se’ns recomana ara per evitar contagis?