Polèmica al Congrés

Justos per pecadors

El Govern central fica mitjans de comunicació i xarxes socials al mateix sac per controlar les 'fake news'. CNI i transparència informativa en l'ordre ministerial.

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp55731904 sanchez201104091150

zentauroepp55731904 sanchez201104091150 / Dani Duch La Vanguardia

De vegades se’ns atribueix als periodistes l’hàbit malsà de mirar-nos excessivament el melic. Abans de convertir-me en pastura dels ‘haters’, admeto que no seré jo qui refuti aquesta asseveració. Recorrent a un símil religiós, hi ha de tot a la vinya del Senyor i de vegades paguen justos per pecadors. Deia això del melic perquè en moltes ocasions oblidem que les artèries informatives d’un país bateguen més sovint en la premsa local que en la nacional, gremi al qual la majoria de les vegades (algunes ben argumentades) se li atribueix erròniament el pecat venial d’una excessiva autoestima. Però la vida, creguin-me, és això que transcorre entre les pàgines de la premsa local. La vida de veritat, la que pateix o es beneficia directament d’allò que expliquen els grans diaris d’àmbit estatal.

Llegeixo a ‘La Opinión de Zamora’, diari de Prensa Ibérica, el grup editorial a què pertany el diari en què probablement vostè estigui llegint aquest article, que en una comarca de la vella Castella van escassos de capellans. Un sol rector, diu la informació, s’haurà d’ocupar d’atendre les penes de l’ànima de 30 pobles d’una mateixa comarca. Fins i tot l’arxipreste s’ha vist obligat a arremangar-se la casulla per atendre els fidels de dos municipis. Ayuso proclamant a la cara del Govern que en aquest país falten metges quan en realitat el que reivindica l’Església és que hi hagi més capellans. Les necessitats del cos i les de l’esperit no sempre van de la mà. Pel que sembla, per combatre la Covid, no estan de més uns avemaries. Tot i que n’hi hagi que estigui creant la temptació d’injuriar la pregària, em quedo amb l’oració abans que amb l’homeopatia. L’oració, per més que jo no hi combregui, continua sent el refugi espiritual de persones que s’han vist traïts pel desgovern i la inacció de la classe política.

Notícies relacionades

Preguem, doncs. El Govern ha dictat una ordre ministerial anti-‘fake news’ per –sosté–, protegir la ciutadania de la difusió de notícies falses. De nou, paguen justos per pecadors. Convindran amb mi en què rara és l’ocasió en què un mitjà periodístic difon a consciència una falsedat a cinc columnes. Hi pot haver biaix, interpretació interessada, periodisme de partit, però en la consciència dels periodistes no està animar el personal que deambuli sense mascareta ni s’aclama la població perquè se’n vagi de canyes en ple toc de queda. L’ordre ministerial neix del fet fals que les xarxes socials són mitjans de comunicació. I no ho són. Són xarxes socials, el mateix que un curandero no és un metge, el mateix que un bloguer no és un periodista, el mateix que un xarlatà de fira no és un sacerdot de la vella Castella. A cadascú el que és, i si ja és contraproduent que posin al mateix sac mitjans de comunicació i xarxes socials, la perplexitat és doble quan un llegeix la lletra petita de l’ordre ministerial per constatar que les tasques de vigilància de les ‘fake news’ han sigut encomanades, entre d’altres, al Departament de Seguretat Nacional, als ministeris d’Exteriors, Defensa i Interior i al Centre Nacional d’Intel·ligència. Transparència informativa i CNI en la mateixa resolució (remogut, no agitat, que va dir l’espia) és com perquè es posi a aletejar la mosca rere l’orella. Redactar aquest text legal i alegrar-se per la derrota de Donald Trump, tot el mateix dia, constitueix un oxímoron en tota regla. Una cosa i a continuació la contrària. ‘What the fuck?’

¿I què fem quan la notícia falsa parteix de les institucions? Els deia al principi que la vida és allò que flueix entre les pàgines del periodisme local. En un altre diari d’aquest grup, ‘Información’, descobreixo que una de les notícies falses que ha corregut aquests dies per aplicacions de missatgeria i xarxes socials, desinformava la població de la província d’Alacant donant per fet el tancament immediat de l’hostaleria a causa del coronavirus. La notícia falsa va néixer d’una associació d’empresaris del gremi, prèvia conversa amb una regidora de l’Ajuntament d’Alacant que havia assegurat la veracitat del fet, censurant, de passada, la gestió d’una administració superior i de color polític diferent del de la regidora. Ja està trigant el CNI a demanar explicacions a uns i altres, perquè del que no se n’adona el Govern (o segurament, sí) és que la funció dels mitjans de comunicació tradicionals també consisteix a evitar que les notícies falses arribin a la ciutadania. Avui dia, un periodista pot arribar a perdre tant temps a verificar la falsedat d’una notícia com a contrastar una exclusiva, fet que, ara que ho penso, estalvia molts disgustos als poders públics. Si aquesta ordre ministerial prospera a efectes pràctics, a aquesta societat cada vegada més orwel·liana ja no li quedarà ningú a qui encomanar-se. Ni tan sols als capellans, que, com es veu, van tan escassos com els metges per aquesta Espanya nostra. O com el sentit comú dels nostres governants.