La difusió d'informacions falses

El periodisme i les clavegueres

El triangle del mal té en el vèrtex superior algú poderós, en l'altre policies corruptes i en l'últim -i fonamental- periodistes igualment corruptes

3
Es llegeix en minuts
periodistaw

periodistaw

El bon periodista ha de saber fer bé un munt de coses. Una de les més importants és trobar persones que li facilitin informació que algú, amb freqüència gent poderosa, no vol que es difongui. Per això el periodisme és curiositat, perseverança i empatia, com il·lustren perfectament, per exemple, les memòries de Seymour Hersh, ‘Reporter’, disponibles en castellà (‘Reportero’).

Els qui parlen amb el periodista, les fonts, de vegades ho fan perquè creuen que és el seu deure. El periodista intentarà convèncer la persona a qui exhorta a col·laborar-hi que en efecte és així, que explicar el que sap és un acte moralment valuós, positiu per al bé comú. Naturalment, que la font confiï en la paraula i la traça del periodista resultarà decisiu.

Vegin, si no l’han vist, la que és una de les meves pel·lícules favorites sobre periodisme: ‘The Insider’ (‘El dilema’), dirigida per Michael Mann. El film explica com cap altre l’angoixa d’un científic –un genial Russell Crowe– atrapat entre la seva consciència, que l’empeny a donar informació al periodista (Al Pacino), i el perill real de perdre-ho absolutament tot.

les fonts, no obstant, no sempre les mou fer el bé. La majoria de les vegades parlen perquè persegueixen algun interès particular. Interès legítim, de vegades, però també, d’altres, reprotxable, bastard o fins i tot pervers. Per tant, el periodista haurà d’anar amb compte, atès que la font, per servir els seus propòsits –per exemple, venjar-se d’algú–, pot fer servir informació veritable o, si no en té, informació fabricada, dissenyada per fer el mal més gran possible. La font amb freqüència haurà posat com a condició que la seva identitat no sigui revelada.

El periodista, per descomptat, pot ser víctima d’un engany, pot equivocar-se. El que és inacceptable no és això. El que és inacceptable és el periodista còmplice de la font tòxica, el periodista que difon informacions falses sabent-ho. Ja no ens trobem en el terreny de la ingenuïtat o la falta de diligència professional, sinó davant una cosa moltíssim pitjor, immoral i delictiva.

És això exactament el que ha esta passant a Espanya durant massa anys. El triangle del mal té en el vèrtex superior algú poderós (polítics, financers, etcètera); en l’altre, policies corruptes, i en l’últim –i fonamental–, periodistes igualment corruptes.

Un dels personatges que més ha traficat amb informació explosiva per encàrrec, amb l’objectiu de salvar uns i enfonsar uns altres, és el comissari Villarejo, a la presó des de fa tres anys. El va entrevistar fa uns dies el diari ‘El País’. Villarejo defineix molt bé què són les ‘clavegueres de l’Estat’ i aprofita per matisar: «Les clavegueres solen ser elements per treure fora la merda que generen altres».

Un exemple, entre molts altres al llarg dels últims temps, és l’anomenada operació Catalunya. Argumenta Villarejo que de vegades cal saltar-se la llei per servir a un bé superior. I a continuació revela un dels seus lemes de capçalera: «Amb la mare i amb la pàtria, amb raó o sense». Al llegir-ho no vaig poder evitar recordar el director d’un diari de Madrid, molt agressiu amb l’independentisme, que va confessar privadament que, per ell i el seu diari, abans que la veritat hi ha la unitat d’Espanya.

Notícies relacionades

José Antonio Hernández, el periodista d’‘El País’, sabia perfectament que tractaven amb algú perillós, i va amb peus de plom. Així mateix, el diari adverteix el lector que ha decidit no publicar algunes parts de l’entrevista perquè el policia llança «acusacions molt greus contra terceres persones sobre fets en què el comissari no va participar, ni hi ha proves». Si és realment així, el rotatiu obra correctament no donant a conèixer aquests passatges.

He d’acabar amb una crítica (o autocrítica). Al llarg de la història de la professió, els periodistes s’han esforçat amb més o menys èxit a criticar i denunciar els poderosos, com és la seva obligació. No obstant, almenys a Catalunya i a Espanya, s’han abstingut en general de criticar i denunciar altres periodistes. Ha succeït algunes vegades, però normalment només quan s’han desencadenat guerres entre empreses mediàtiques. És l’hora que els periodistes assenyalin, des de la independència i el rigor, al mal periodisme. Molt especialment, el periodisme corrupte, i que ho facin amb tota la fermesa necessària. El bon periodisme ha d’acabar amb el periodisme que no mereix tal nom, el periodisme claveguera. Es farà un gran bé a si mateix, a la societat i a la democràcia.