Doble estabilitat a la vista

Potser encara en som una mica lluny, però, ara que es comença a entreveure el retorn a la normalitat post-Covid coincidint amb la primavera que ve, també va quedant desbrossat el panorama polític. Per un costat, i malgrat les inevitables i propagandístiques tensions de la tramitació, ja quasi podem donar els Pressupostos de l’Estat per aprovats. Per l’altre, les eleccions catalanes del 14-F assenyalaran, les guanyi qui les guanyi i ni que fos JxCat, l’inici d’una etapa que, si no en podem dir de tranquil·litat ni de normalitat, sí que posarà fi, dos anys i mig més tard, a l’excepcionalitat post-1-O. Per concretar-ho amb un detall més que significatiu: ja es pot preveure que el proper president de Catalunya no es declararà, com l’anterior, disposat a centrar els seus esforços en la recerca del moment propici per fer efectiva la declaració unilateral d’independència. I un símptoma eloqüent: fins i tot JxCat justifica la seva esmena a la totalitat del pressupost, no ja en la ruptura, el bloqueig i la consigna de perjudicar Espanya, sinó en el manteniment del tracte injust a Catalunya, el mateix tracte que mai ha impedit la col·laboració del nacionalisme català a la governabilitat. No ‘surrender’ amb sordina.

Parlant de governabilitat, si la de l’Estat resultava impossible sense els vots dels partidaris de la independència fins que Cs va esquerdar el bloc de dretes per demostrar que aquesta afirmació no era precisament un axioma, ara resulta que com a mínim 17 dels 23 diputats independentistes del Congrés estan disposats a contribuir amb el seu vot a l’estabilitat. Per si fos poc, la gran exigència d’ERC no és el final de la repressió o la inclusió del dret d’autodeterminació a l’ara per ara fantasmagòrica taula de diàleg, sinó que el PSOE s’allunyi de Ciutadans. És fàcil suposar que Pedro Sánchez ja ha triat, i que la parafernàlia de l’acostament a Cs i les crides a la col·laboració adreçades a Pablo Casado només tenen com a objectiu, que ja es pot donar per aconseguit, la rebaixa del preu dels vots dels veritables col·laboradors, des de Podem fins a la pròpia ERC. Fins i tot el PNB, sempre tan discret, ha hagut d’aixecar un dit d’advertència.

Una legislatura llarga

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Siguin quins siguin, no les concessions a Pablo Iglesias i a les perifèries catalana i basca, que no seran desorbitades ni de bon tros, sinó els costos en termes polítics que el Govern haurà de patir, l’aprovació dels Pressupostos assenyalarà un abans i un després en el calendari polític, marcat per l’abandonament de tota esperança per part dels que somiaven en una caiguda del Govern que propiciés eleccions anticipades. Si no es presenta un imprevist en forma de cataclisme, la legislatura serà llarga, i encara més important, tothom pensarà, calcularà, parlarà i actuarà sobre la base d’aquest convenciment.

De manera similar, tot i que aquesta previsió ja sigui una mica més especulativa, és ben probable que, posposades les urgències i consolidada la sordina, la catalana duri també els quatre anys que poden semblar insòlits, però són els preceptius.