Si no hi ha pau, almenys treva pressupostària

Si no és possible la pau (perquè no la volen), ¡conquerim la treva! Aquesta ha de ser la divisa de les forces progressistes. Per convicció democràtica i per necessitat ineludible, perquè a aquestes alçades de la crisi pandèmica, ningú que aspiri a sortir ben parat o guanyar les eleccions catalanes podrà presentar-se davant la ciutadania si no ha estat capaç de negociar el Pressupost de l’any 2021. No haver-lo fet serà igual a irresponsabilitat. Tant respecte pel que fa als partits que conformen la majoria governamental com respecte als que en facilitaren la investidura.

De fet, qui cregui que el guió guanyador és fer entendre que la formació de la mesa de diàleg, la negociació posterior i l’assoliment dels acords finals no serà cosa de quatre dies, sinó que es convertirà en una llarga batalla política i en una conquesta democràtica i popular. Qui cregui que exigirà mobilitzacions cíviques, pacífiques i massives, també, per l’aplicació dels pactes que puguin assolir-se. Qui ho cregui no s’ha d’enganyar: res no serà possible si prèviament no es construeix un escenari de treva que respongui, en la mesura que uns Pressupostos poden contribuir-hi, a donar respostes a l’extraordinària anomalia de la pandèmia.

Convé, doncs, fer solc en la col·laboració i deixar enrere com més retrets millor, tot començant pel que encara fa responsable Esquerra Republicana del manteniment dels Pressupostos de Montoro perquè els republicans provocaren la convocatòria d’eleccions en no recolzar els comptes del 2019. Prou de repetir mentides. Fou el Govern espanyol qui es va desdir del seu compromís d’introduir un relator (a proposta de Carmen Calvo) per fer possible la continuació del diàleg iniciat a Pedralbes el 2018, condició que posà damunt la taula el grup parlamentari republicà.

Copyright del PSOE, doncs, pel que fa a la renúncia per por a la convocatòria de la plaça de Colón i a la revolta de diputats influents del grup parlamentari socialista. Pedro Sánchez va preferir deixar els Pressupostos en un calaix, enterrar la trobada de Pedralbes i convocar unes eleccions clonant el discurs de Rivera.

Ara, davant el nou projecte de Pressupost, als diputats catalans se’ls gira feina, sobretot atenent al fet que la inversió territorialitzable prevista a Catalunya, tot i que augmenta fins al 16,5% del total, encara continua per sota del que s'establí en la disposició addicional tercera del text estatutari que mandatava que la inversió es devia correspondre amb el PIB català (18%). Com es recordarà, tot i que va ser la bandera dels partits favorables al ‘sí’ en el referèndum de l’Estatut, mai no s’ha aplicat. Més enllà de l’etern dèficit de les partides aprovades no executades que reflecteixen percentatges que arriben fins al 43% i 42% el 2016 i el 2018. De fet, entre el 2013 i el 2018 l’Estat ha deixat d’invertir 2.200 milions compromesos en els Pressupostos.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Tothom ha d’estar a l’alçada del moment. L’increment de l’atur, la devaluació dels estàndards de benestar, la creixent pobresa i el risc d’immolació d’una nova generació de joves ens faran repetir durant mesos: «¡És la reconstrucció, estúpid!». A tota hora i per a tot, la qual cosa significa que de Catalunya estant caldrà prioritzar el disseny de les bases i els recursos econòmics per a canvis en el model productiu i econòmic que superi el monocultiu del sector turístic i reindustrialitzi el país a cavall de la transició energètica. 

Els coixinets per a la reconstrucció econòmica i social formen part del mateix engranatge per a la reconstrucció de la desjudicialització (Amnistia) i per a la negociació d’una solució pactada del dret a decidir. Tres objectius que han d’abastar les forces d’esquerra. Les d’allà i les d’aquí, bo i començant pel republicanisme que ben possiblement comandarà el país l’endemà del 14-F, per la qual cosa tant de bo la treva d’uns Pressupostos pactats esdevingui un primer pas. En nom de les legítimes aspiracions de tothom i per mandat de tants milions de persones que viuen amb l’ai al cor.