Administracions desbordades

Com explica una responsable del Col·legi de Treball Social de Catalunya en el reportatge que publica EL PERIÓDICO, «la misèria ens està desbordant». Es refereix no només a la galopant crisi econòmica i vital que pateixen molts ciutadans en una situació altament precària, sinó també al col·lapse administratiu generalitzat que impedeix o dilata una actuació ferma, concreta i urgent per a almenys alleujar la pobresa més extrema. A la pressió de l’atur, la impossibilitat de fer front al lloguer, el desnonament, la falta dels mínims recursos vitals o els problemes per legalitzar la seva situació, s’afegeixen un cúmul de despropòsits burocràtics que impossibiliten, a la pràctica, l’agilitació dels tràmits que permetrien a moltes famílies suportar aquests moments dramàtics.

És una muntanya russa de dificultats que comença en els àmbits de l’administració que gestiona l’IMV –ingrés mínim vital– (només un 6,7% de les persones que l’han sol·licitat l’estan cobrant a Catalunya i amb prou feines un 10% a Espanya) i acaba en la saturació dels serveis socials municipals, passant per les traves i dilacions en les tramitació de permisos d’estrangeria, les llistes d’espera en els centres socioeducatius per a menors en risc d’exclusió o la renda garantida de ciutadania (RGC), una prestació que porta el doble de retard en concedir-se i que, a més, en un cercle viciós, no es pot sol·licitar fins a la denegació de l’IMV.

El peix que es mossega la cua és un assumpte recurrent perquè o bé es necessiten permisos que no poden gestionar-se i que són imprescindibles per aconseguir altres beneficis (estar empadronat, per exemple, per accedir a la targeta sanitària) o bé es tracta de complexos entramats administratius que les entitats del tercer sector s’afanen en tramitar per a persones que viuen el límit. Per si no fos prou, existeix l’agreujant del tancament d’oficines de la Seguretat Social o d’Atenció Ciutadana, que encara dificulten més la quotidiana lluita pel més imprescindible, fins a produir estats de desesperació difícilment controlables. 

Les organitzacions humanitàries, una última carta per sobreviure en aquests moments dramàtics, es veuen així mateix superades per l’allau de peticions, alimentàries i habitacionals. No és només una situació crítica conjuntural, sinó que amenaça de convertir-se en un altre tipus de pandèmia contra els mínims de dignitat i subsistència, que sacseja el present dels fonaments socials i tenalla el futur.