IDEES
La justa mesura
zentauroepp55662214 icult201101181256 /
El divendres 30 vaig estar treballant al Teatre Principal d’Alacant. A Catalunya, aquell mateix dia es tancaven tots els teatres. El dissabte dia 31 vaig estar treballant al Gran Teatre d’Elx. A Catalunya, aquell mateix dia no hi havia teatre per a ningú. Com jo a Alacant i Elx, altres companys actors feien funcions a teatres de Madrid, València, Sevilla, Bilbao i moltes altres ciutats espanyoles. Els teatres de tot Catalunya es mantenien (es mantenen) tancats i barrats. Dissabte a la nit, després de la funció d’Elx, vaig compartir un sopar lleuger amb amics, en un restaurant pròxim al teatre. A Catalunya, a aquella mateixa hora, bars i restaurants complien dues setmanes de tancament obligat. Al restaurant on sopava, a la taula del costat, a deguda distància, una parella inventariava els encerts i errors de la pel·lícula de Woody Allen que acabaven de veure en el cine de davant. A Catalunya ningú va poder anar al cine aquella tarda de dissabte. Ni la de diumenge. Ni la d’aquest dilluns. Ni tampoc podrà fer-ho en la setmana que comença.
Em limito a aixecar acta. Catalunya (el Govern de Catalunya) ha decidit anar per davant en solitari, fidel a la seva voluntat de marcar diferències i mirar-se en miralls europeus (Alemanya, França i Itàlia han tancat també cines i teatres) abans que en altres de més propers. Res a objectar. Forma part del seu ADN. És més, no descarto que en qüestió d’hores (parlar de dies, en la situació actual és ja arribar tard a gairebé tot) la resta de comunitats autònomes es vegin obligades a seguir el mateix camí i tornem, de nou, a les penúries: a la «pols, suor i ferro» dels versos del Cid, o a la «sang, suor i llàgrimes» de les arengues de Churchill. Tot té cabuda en la descoordinació i el caos.
M’agradaria, no obstant, que a l’hora de les decisions es dediqués una mica més de temps (demanar una mica més de carinyo seria, potser, excessiu) a calibrar els pros i els contres de cada mesura, a considerar amb més atenció danys, perjudicis i efectes secundaris. La millor mesura és, sempre, la justa mesura. I crec que algunes de les preses a Catalunya en els últims dies resulten no només discutibles, sinó totalment desproporcionades.
