Octubre trist

Comprovem aquests dies com l'encertaven els que van preveure uns temps tan negres com els que vivim. No pas en el sentit de dibuixar un panorama similar al que ara tenim, en una novel·la de ciència-ficció o en una pel·lícula distòpica, sinó en el d’avançar-se a l’estat anímic o a la manera d’afrontar un drama com aquest. O encara millor: de ser capaços de dir, amb antelació, les coses que ara voldríem dir. Hi ha molta gent que ha recordat, per exemple, ‘Noche triste de octubre’, de Jaime Gil de Biedma, un poema escrit fa més de 60 anys. «Definitivamente / parece confirmarse que este invierno / que viene, será duro».

Amb una música que té lligams amb aquella neu que cau sobre Irlanda, de Joyce, descriu temps difícils mentre escolta «el latido del silencio de mi cuarto». O, en una tessitura ben diferent, la pel·lícula ‘Hope Gap’, del 2019. En una escena, una veu en ‘off’ parla de resistir, malgrat les adversitats: una cadena de pares a fills, i a la inversa, en la qual hi ha els qui aguanten perquè més endavant, o més enrere, veuen com els altres també ho fan. No són casualitats. Tot està escrit: els esvorancs i les planúries, el defalliment i els braços que ens acullen.