Keynesianisme a tot drap

Quant a les despeses, es juga a fons per l’expansió i les polítiques socials. Sánchez confia en els diners europeus, així com en els nous vents que bufen a Europa. Aquesta vegada els homes de negre no irrompran a la Moncloa per protestar per un quart de punt de dèficit o perquè el deute no minva.

El que té més substància ideològica, juntament amb les menors desgravacions dels plans de pensions, és potser la promesa –arrencada in extremis per Iglesias– de portar al Congrés en els pròxims mesos una llei per intervenir el mercat i limitar els preus dels lloguers.

Si en la crisi terrible del 2008 es va imposar a la UE l’austeritat al peu de la lletra i despietada, ara el que es porta és el contrari, el keynesianisme a tot drap. Europa gasta com a pal·liatiu a l’enfonsament econòmic per culpa de la Covid. Si a Zapatero li van ordenar «¡retalla, retalla!», a Sánchez li xiuxiuegen a l’oïda: «Gasta, gasta».

Tot això ha permès a un Pedro i a un Pablo exultants estrenar ja sucosos eslògans (preàmbul dels que vindran en el futur): «Pressupostos de país i progressistes» i «la inversió social més gran de la història» (Pedro); «avui inaugurem una nova etapa econòmica» i «es deixa enrere l’etapa neoliberal» (Pablo).

Tots dos saben que en principi no han de sorgir grans impediments per aprovar els comptes de la mà dels seus socis habituals, per descomptat després de les pertinents negociacions i consegüents arranjaments. Hi ha diners i hi ha llum verda per gastar, i això ajuda sempre, i de quina manera, a greixar la camaraderia política.

La disjuntiva de Casado

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Qui haurà d’esquivar traïdores dificultats serà, en canvi, Pablo Casado, que l’altre dia durant la moció de censura envestia sense compassió contra un Abascal atònit. Molts van donar per fet que el PP trencava amb Vox, feia mitja volta i es llançava, rabent i agosarat, a la conquesta del centre. Pràcticament tothom el va aplaudir, mentre el somni de la gran coalició entre els anomenats «partits d’Estat» acariciava el cel de Madrid.

Casado, en realitat, s’estava ficant en una posició més que compromesa. El líder popular no pot donar la imatge que continua sent confrare d’Abascal. Però tampoc avalar un pressupost com el dissenyat pel Govern de coalició. No pot per raons ideològiques, algunes vegades, i per raons simbòliques, en d’altres (els símbols, en política, resulten determinants). Casado s’enfronta, per tant, a una perillosa disjuntiva. Comprin crispetes i estiguin atents a les seves pantalles, que observar com el PP maneja tanta complexitat resultarà un espectacle enorme.