Passeig nocturn

Hem viscut una primera nit de «restricció de la mobilitat nocturna», que és com els polítics en general volen que es digui el toc de queda. Una pretensió vana, com és evident, perquè tot i les connotacions bèl·liques és molt més productiu, per a un periodista (més ben dit: per a tothom), parlar de toc de queda que no pas de l’eufemisme que s’han inventat. Primera nit i estranya sensació de tornar al claustre forçat quan, de fet, una gran part de la població, a aquestes hores, sempre és a casa.

En teoria, només els noctàmbuls recalcitrants, els espectadors de cine o teatre, els que abracen «la nit del misteri» i que hi entren «amb ulls encesos», com deia Vinyoli, veuen restringides les expectatives. Però, no obstant això,encara que la teva rutina sigui la de la immobilitat, al costat de la llar, encara que la nit et sigui un territori aliè, fins i tot estrany, fins i tot hostil, encara que t’allitis d'hora en el cau de la comoditat, potser és aleshores, encara amb més delit, quan sents la temptació de passejar pels seus vials. La prohibició porta implícit l’afany de subvertir la norma, encara que sàpigues que en aquest passeig «la mort n'ocupa tots els bancs».