La Blancaneu ha mort. Una altra vegada

Fins i tot amb la distància de seguretat de dos metres, una no pot evitar posar l’orella i xafardejar les converses dels altres. Ho porto fent tota la vida. Puc arribar a estar pendent de tres o quatre converses alhora, com us ho explico. Bé, ahir em vaig quedar enganxada amb una conversa del més heteropatriarcal.  Tres homes i una dona. Els quatre feien bromes rient-se d’una dona que no hi era i, en un moment donat, un dels senyors va dir: «Tira més un pèl de dona que cent mules». Em van cremar les orelles. Va ser com si sentís algú molt antic, dins d’una pel·lícula d’Antonio Ozores.

Em vaig fixar en la noia que es comportava com ells. Suposo que per sentir-se acceptada, no ho sé. El cas és que no va dir res i li va riure les gràcies a l’amic. Em van entrar ganes d’aixecar-me, acostar-me al ‘machirulo’ i dir-li: «No és cert. Estàs molt equivocat. No tira més un pèl de dona que cent mules. A tu, et tirarà més un pèl de dona que cent mules, perquè ets un masclista i un antic, però a un home d’aquest segle l’impulsa un cervell, un discurs, un bon sentit de l’humor. I la tocarà, si ella li ho permet, per intercanviar experiències físiques. No es basarà en el seu físic per prendre decisions importants». Això li hauria dit.

Micromasclismes interioritzats

De vegades tinc la sensació, que visc en un món paral·lel i que soc l’única que escolta aquestes coses. És llavors quan em venen ganes de cridar pel carrer: «¿Ho han sentit? ¿Però què els passa a aquests xavals? Són els mateixos que posen en dubte l’educació heteropatriarcal, com si ells haguessin nascut a Mart.» L’altre dia, em van entrevistar en una ràdio que no diré i un presentador que no nomenaré em va deixar anar: »¡Uf, l’heteropatriarcat, quina ràbia em fa aquesta paraula!». Jo no vaig callar i li vaig dir: «Clar, perquè ets home, hetero i masclista. Si fossis una dona o gai potser no et faria tanta ràbia». El presentador va fer uns riures i a mi, per allò d’encaixar i no fer-la grossa, vaig seguir amb l’entrevista.

Alguns homes no ens prenen seriosament, vaig pensar. I em fa molta pena. Perquè l’educació heteropatriarcal també els afecta a ells. Fent-los creure que han de ser perfectes, practicar sexe com a les pel·lis porno i portar molts diners a casa, tot i que això els costi la seva felicitat o no puguin veure créixer els seus fills. Molts homes no feministes, els anomenarem així, es creuen que les feministes només lluitem per a nosaltres, per a les dones, i no és així. Lluitem per tenir una societat més justa i equilibrada. Sense que ningú sigui discriminat per qüestió de gènere o orientació sexual. I quan t’omples d’esperança al veure el món canviar, quan creus sincerament que tot anirà millor, llavors apareix el ‘senyoro’ dels pèls i les mules. No li sagnen les orelles com a mi. Ni tan sols s’adona de les barbaritats que diu. Té aquests micromasclismes tan interioritzats, que no es para a pensar que hi ha coses que ja no es poden dir. Que tot i que no les digui amb mala intenció, fan molt mal.

Negar la realitat no és bo

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Vaig fer una enquesta a internet preguntant: «¿Creus que l’educació heteropatriarcal ha afectat a les teves relacions?». I la meva sorpresa va ser que un petit percentatge em va dir que no. I aquí és on tenim un problema. Negar la realitat no aporta res bo. Parlem d’un sistema social polític, en el qual hi ha una supremacia de l’home heterosexual que està per sobre de la dona i de les altres sexualitats. I això ens ho inculquen abans de néixer. Quan et diuen si tindràs un nen o una nena i ja et comportes de manera diferent basant-te en aquesta diferència biològica. I no parlo només de colors blaus o roses. La majoria dels referents culturals que consumim es basen en aquestes premisses. Per sort, estem en un moment de canvi i, si veiem un capítol de ‘Friends’ ara, molts dels diàlegs i situacions que es donen, ens sonen fatal. És molt fort i interessant alhora. Aquesta setmana m’he sentit molt esperançada anant a l’Aquitània Teatre  Aquitània Teatre  a veure una obra anomenada ‘Smiley’, del dramaturg Guillem Clua. Una deliciosa comèdia romàntica gai.

També he passat una bona estona amb els meus nebots inventant-me contes on les princeses se salven soles. Però tot i que jo m’esforci al màmix, allà hi ha Disney amb tot aquest heteropatriarcat que ens han ficat en vena. I el meu nebot em demana que li posi la maleïda ’Blancaneu’, que ja ha vist 800 vegades, i jo no em canso de dir-li que no s’han de fer petons a dones adormides ni mortes. Com diu la monologuista Eva Soriano: «Us dic una cosa, jo em desperto, enmig del bosc, sense recordar res, envoltada de set nans i amb un xaval a punt de morrejar-me, i jo la bufetada li dono. Per precaució. Perquè ell li dirà poma enverinada però jo li dic escopolamina». Però la veritat és que ‘Blancaneu’ és de l’any 1937 i la continuen matant cada dia en milions de llars al voltant del món. Ningú s’atreveix a donar-li la bufetada al príncep.