La mirada tendra

És veritat que en aquest confinament i posterior nova normalitat, com que amb prou feines he treballat per la pandèmia, doncs hi he pensat molt poc en el que el meu cos representava pels altres.

Però ara toca tornar a la vida laboral (encara que sigui més fràgil que una copa de vidre) i amb això sembla que retorna una nova exigència i una nova pregunta. ¿El meu cos ha canviat? ¿Soc més o menys atractiva pels altres?

Treballar en xandall davant d'un ordinador ha resultat ser comodíssim en quant a la pressió estètica, però ara torna la por als comentaris habituals, a haver de sentir i participar en converses sobre com els nostres cossos fan fàstic de mil maneres diferents i com els hauríem de canviar de forma miraculosa o caríssima. I si abans coïa, ara que estem encara més sensibles, imagineu... ¿Algú té ganes de sentir com les seves companyes de feina parlen de dieta o de quantes hores a la setmana s’hauria d’anar al gimnàs?

Fem-nos-ho fàcil, perquè tot ja és prou dur, i ja tenim prou en conservar la feina i poder pagar el lloguer i les factures. Que això és el que ens hauria de moure, l’absoluta desprotecció davant la pèrdua de drets bàsics. Que la ràbia i la frustració no haurien de venir perquè els texans que portàvem la temporada passada ens van massa apretats, però aquest és el món que ens fan habitar. Fem-nos-ho fàcil perquè com més ens ocupem en «millorar» els nostres cossos i en opinar dels cossos dels altres, menys posem la mirada en el que de veritat importa.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Si en les retrobades fugaces d’aquests dies deixem de comentar com de boniques estem i preguntem a l’altra què necessita potser sabrem que les nostres companyes no ho estan passant bé. Que estem preocupades, que tenim por del que vindrà, angoixa, que trobem a faltar persones que ja no hi són, que ens necessitem més que mai i no sabem com dir-ho.

Reaprendre a mirar ens farà menys cínics i més empàtics. Seria meravellós que aquesta mirada fos profunda, penetrant i sincera i que de veritat ens preocupéssim i ocupéssim pels altres, però d’entrada proposo una cosa més senzilla. Entrenem la mirada superficial, la de l’aparença, la que tants prejudicis té. La primera mirada. La que sembla fàcil però no ho és. I per començar us proposo no comentar res del que veieu, a veure què passa. Perquè potser si deixem de donar valor a l’aparença dels altres aprendrem a llegir-nos també amb més tendresa i podrem abraçar-nos amb la mirada, ja que no ho podem fer amb els braços.