Al caliu de la fi del món

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Saltava, d’una temporada a l’altra, reconeixent les cares i les veus d’un elenc fix que es repetia en el repte de donar vida a personatges completament diferents. M’arrupia al sofà disposada a passar por i, no obstant, m’embarcava en l’aventura narrativa tranquil·la, confiada, sabent que no hauria d’emmagatzemar res del succeït per a la següent temporada, i que la meva incapacitat per ressuscitar la història de l’anterior no impediria que em submergís en la que estava a punt de començar. Mateixos actors, sí, però diferents mons, tots sorprenents, alienadors, terrorífics i plens de matisos, però absolutament independents, distants els uns dels altres. I jo, espectadora innocent, em deixava endur per la pista de ball de Ryan Murphyi Brad Falchuk, creadors de la sèrie, disposada a ser sorpresa amb cada gir de guió. Això era per a mi ‘American horror story’. 

L’última temporada d’‘American horror story’ és, no obstant, un regal per als fans més acèrrims. Una tirallonga de picades d’ullet i viatges al passat, en què l’espectador fidel (aquell que hagi vist totes les temporades anteriors, i sigui capaç de recordar-les) podrà jugar a perdre’s, deixant-se endur per l’ambiciós entramat narratiu que atempta recollir tots els caps solts que hagin pogut quedar-se pel camí. Com si d’una manta de ganxet feta a mà es tractés, l’última temporada recull tots els quadrats prèviament teixits en una ambiciosa manta sobre la fi del món. I tot i que confesso que algun detall se m’ha escapat, poques coses escalfen més que una història sobre la fi del món ben explicada.