Ni apocalíptics ni integrats

Als Estats Units i a la Unió Europea s’intenta des de fa ja alguns anys fiscalitzar de prop l’activitat de les grans corporacions tecnològiques que operen a la xarxa. Es vol evitar que aquestes empreses, ja molt poderoses i amb grans quotes de mercat, derivin en imperis monopolístics que impedeixin l’aparició i consolidació de qualsevol tipus de competència al seu sector. Amazon, en la venda minorista, Apple, amb la seva botiga pròpia d’aplicacions, Google, amb el seu navegador, o Facebook, a les xarxes socials, són els exponents més visibles d’aquesta amenaça. També genera preocupació entre ciutadans i governs la utilització abusiva i opaca de les dades que els usuaris d’internet cedeixen voluntàriament i gratuïtament a les empreses perquè aquestes les explotin comercialment i les analitzin per poder preveure el nostre comportament futur.

En les albors del segle XXI es va popularitzar la profecia que les dades serien el petroli de la nova modernitat. Els dispositius mòbils intel·ligents i la connexió permanent van convertir fa ja molt en realitat aquesta intuïció. La gestió de dades associades a l’experiència de cada usuari és avui un puixant negoci. Facilita a les empreses informació de gran valor per preveure quines necessitats –moltes d’elles reals, que poden ser ara satisfetes de maneres que mai haguéssim imaginats, però també suggerides– voldran satisfer els clients. També políticament genera abundants beneficis, com ha quedat ja acreditat en moltes eleccions, com les que van portar Donald Trump a la presidència dels EUA.

Els dos riscos, el monopolístic i el de la poca transparència en el tractament i ús de la informació que nosaltres mateixos generem com a ciutadans, mereixen ser monitoritzats amb precisió pels poders públics. Tot i que tan nociu podria arribar a ser mantenir els ulls tancats davant aquestes amenaces del nostre temps com caure en un infantil alarmisme que afavorís tesi d’una radicalitat sense sentit contra les xarxes socials i les empreses tecnològiques en el seu conjunt.

S’equivoquen els qui neguen alegrement els riscos i amenaces associades a aquesta nova manera de relacionar-nos, consumir i entretenir-nos. Però també erren els qui no aprecien les possibilitats d’accés a informació i serveis que ens suposa, o aquells que s’abonen sense criteri a estranyes i ridícules teories de la conspiració sobre la manera en què les grans companyies controlen les nostres vides, com si haguéssim deixat ja de tenir consciència pròpia com a individus.

El sistema econòmic necessita la lliure competència per evitar els abusos sobre el consumidor. La democràcia liberal s’assenta sobre la necessitat d’evitar qualsevol tipus d’abús sobre el ciutadà. Per això les dues qüestions, l’excessiva concentració de poder a poques mans i la mercantilització poc transparent de les nostres dades, requereixen decisions que, lluny dels prejudicis d’apocalíptics o integrats –per utilitzar la terminologia d’Umberto Eco–, tinguin en compte únicament i exclusivament l’interès del ciutadà.