La idealització del caos

Les paraules són béns immaterials en contínua metamorfosi, sempre vives, en moviment constant gràcies a les relacions socials, als mitjans de comunicació i, ara, a les xarxes d’internet. Al 2020 només li faltaven el llenguatge bel·licista i una bona pandèmia, i en aquesta mescladissa immisericordiosa germinada en la nova normalitat (n’havíem de sortir millors i més forts, era el mantra que repetien els més ingenus), la dreta ja té Espanya on més li agrada: en la idealització del caos.

Per als qui no hagin seguit l’última sessió de control al Govern, imaginin com haurà sigut perquè Pablo Iglesias trobés a faltar Fraga al grup de la dreta. Trinxera, dictadura, estat autocràtic. Com en la novel·la d’Orwell, on al final s’asseuen a fer una partida de cartes un granger tradicional i el porc Napoleó per negociar la pau entre hisendes, la societat espanyola corre el risc de no acabar distingint entre l’home i l’animal; de dubtar entre quin dels dos bàndols compareix davant la ciutadania amb cartes marcades i quin actua sobre el prosceni polític darrere el seu propi benefici electoral, que tant li fa, oblidant que el clima de crispació que estan propiciant en temps de pandèmia es trasllada diàriament als carrers a mesura que creix la cridòria a la granja. Hem arribat a la conclusió que aquí ja no hi ha bons ni dolents, sinó simple propaganda.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

És molt probable que els electors (i així ho vaticinen algunes enquestes, l’última de Prensa Ibérica al País Valencià, sense anar més lluny, que revela l’escàs rèdit que el PP està traient al virus) siguem més eixerits que els nostres governants, per més que aquests últims s’agrupin sota l’epígraf de classe dirigent i nosaltres ens hàgim reconvertit en massa enfurismada. Però la fúria no està disputada amb el sentit comú, i la dreta espanyola, amb Pablo Casado al capdavant mà a mà amb el seu soci Abascal, està molt lluny de la moderada projecció de Rajoy (‘Kitchen’ a part, que els espanyols preferim que escombrin les escombraries a la nostra esquena) i no tant de les maneres autoritàries d’Aznar. I, no obstant, allà hi ha la quarta majoria absoluta de Núñez Feijóo per demostrar que una altra dreta és possible. Tot i que no ens enganyem: caldria veure el líder gallec en l’oposició per saber de quina banda de la taula juga la partida.

La dreta espanyola ha acabat per convèncer-se a si mateixa que no hi ha govern legítim si no estan ells al comandament. Tan al·lèrgica a la memòria històrica, però tan donada a rescatar dels llibres les trinxeres, el colpisme i l’estat autoritari, els seus dirigents han acabat per creure’s la literalitat d’aquella històrica portada d’‘Hermano Lobo’ en la qual un prebost es dirigia a les masses: «¡O nosaltres o el caos!» I la gent corejava unànime: «¡El caos, el caos!» I el primer responia, aquesta vegada sense signes d’exclamació, tranquil, temperat, sincer: «És igual, també som nosaltres».