La segona residència

En un moment en què estem tots repensant-nos les cases, els despatxos, les escoles, els CAPs i els hospitals, els carrers i els parcs, resulta que un problema recurrent des del confinament i fins aquest cap de setmana mateix són els desplaçaments a la segona residència! Hem vist caravanes des de les grans ciutats, sobretot des de Madrid i Barcelona, hem vist fugides d’estranquis de matinada, vam aplanar la corba de la primavera, hem passat un estiu, un començament de curs, alts i baixos en el nombre de contagis, vivim surfejant com podem la incertesa, però la qüestió de "la segona residència" roman inalterada.

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

No pretenc parlar de casos concrets, segur que totes les històries (o la majoria) són respectables, el que em pregunto és com hem arribat a «normalitzar» que ens calen segones residències, o segones propietats, en un país petit com el nostre, i com hem muntat tota la xarxa viària i l’economia de determinades zones rurals i turístiques al voltant d'això. Recordo el crit d’alerta de la sanitat pública a la Cerdanya, com des del Priorat feien un vídeo demanant a la gent que no hi «baixés»... pensem-hi i processem-ho.

Mentre es buiden els centres de les ciutats i tenim sensesostres per una banda i pisos buits per una altra, i una Catalunya de pobles despoblats, que ha transitat de la caseta i l’hortet a les grans urbanitzacions, la pregunta sobre "la segona residència" és una de les moltes que ens hauríem d’atrevir a fer.