Utopia i distopia

Tristan Harris és un dels protagonistes del documental ‘The Social Dilemma’ (Netflix),  un reportatge estremidor i polèmic sobre les xarxes socials. Harris havia treballat a Google en assumptes justament relacionats amb l’ètica corporativa i, una vegada fora, analitza els mecanismes que s’utilitzen per crear dependència, perquè visquem enganxats a la tecnologia que és, «simultàniament, utopia i distopia». Ell i uns quants més que ara es desmarquen de les empreses que van ajudar a crear, diuen, crec que amb sinceritat, que tot el que va començar com a un somni humanista s’ha tornat un malson totalitari que afecta la convivència democràtica. Com la criatura que es desenvolupa més enllà de l’ambició del doctor Frankenstein.

Harris formula una reflexió que em sembla que resumeix amb precisió el problema. Abans, un invent com la bicicleta, un objecte, era allà, quiet, letàrgic, esperant que algú la fes rodar. Ara, les xarxes socials –«la cosa»– ens empenyen, elles mateixes, a utilitzar-les, ens reclamen, ens parlen, ens animen. Com si el martell del fuster digués: «ei, fuster, que soc un martell i he de clavar claus». Per al taüt, és clar.