Madrid, museu dels horrors

És necessari no confondre Madrid amb Espanya, una realitat més complexa que l’enèrgica força centrípeta del nucli. Tampoc s’ha de confondre amb els madrilenys. A Madrid, el moll del poder, es lliura avui una conflagració política tan pertorbadora com vergonyosa. Una ofensiva tàctica disposada sobre els cementiris. Caldrà dir-ho així, sense embuts. El cementiri dels morts per la pandèmia, dels quals ni tan sols existeix una comptabilitat fiable, i el cementiri de l’economia, on jeuen els negocis i els llocs de feina fulminats.

La dreta espanyola tindrà virtuts, sens dubte, però estan soscavades per un vici funest: la concepció patrimonial del poder. No va acceptar de bon grat la Transició, va estigmatitzar el traïdor Adolfo Suárez , no es va privar de conspiracions colpistes, el mateix José María Aznar va abominar la Constitució fins que va considerar més rendible empunyar-la com a martell d’heretges enlloc de com a marc integrador.

La motxilla de Vallecas

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La dreta espanyola inclou la catalana, per descomptat. Allà ressona l’eco de les paraules de Marta Ferrusola, dona de Jordi Pujol, sobre l’arribada del socialista Pasqual Maragall a la Generalitat: «És com si entren a casa teva i et trobes els armaris regirats; t’han robat». El PP d’Aznar i Mariano Rajoy i els seus papistes van estar molts anys jugant amb la motxilla de Vallecas i un estoig de Magia Borrás per intentar desacreditar la victòria de José Luis Rodríguez Zapatero.

Els antecedents aplanen el camí de l’entesa. La iniquitat no sembla ja tan inversemblant. El PP de Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso (també la Generalitat de l’acabat d’inhabilitar Quim Torra) ha utilitzat la pandèmia com a arma de demolició contra el Govern progressista, al marge de criteris sanitaris. Si hi havia estat d’alarma, Pedro Sánchez envaïa les comunitats. Si no n’hi havia, s’inhibia i les abandonava. La paràlisi, les contradiccions i, a la fi, l’impostat càlcul victimista d’Ayuso davant la intervenció de Sanitat a Madrid constitueixen la més rellevant joia d’aquest museu dels horrors. A fora hi ha malalts que moren. I molts sans devorats per la crisi.