L'equidistància: aquesta odiada virtut

L’odi per l’equidistància no és només propi dels últims temps. Al contrari, aquesta fòbia ha estat present en tots els períodes històrics i només de tant en tant prenen protagonisme persones que són capaces d’asseure’s amb qui no pensa com ells per aprendre de les posicions contràries sense pretendre exterminar-les. Insisteixo, ha ocorregut poques vegades. Més que la Transició, els anys 80 i 90 a Espanya van ser un exemple d’això en diverses ocasions. Jo mateix vaig créixer amb aquesta cultura i és la que vaig trobar a tot arreu. Hi havia persones de tots els colors ideològics però ningú s’odiava, tret de quatre brètols apologetes de la violència.

Va ser un temps en què es podia ser del PP sense ser titllat de fatxa, o del PSOE sense ser considerat vermell. De comunistes n’hi havia pocs en aquells anys, donada la crisi i enfonsament del sistema soviètic. Els feixistes eren marginals. També es podia ser catalanista, sent respectat políticament per tots més enllà d’algun exabrupte poc menys que futboler. Els pactes polítics d’aquells anys en benefici del bé comú donen fe que una altra cultura va ser possible, i era millor. En aquell moment només es mirava amb recel a l’entorn ‘aberzale’, tot i que, també cal recordar-ho, amb molta curiositat. I la curiositat és la base de la ciència, és a dir, de la llum.

Una de les coses que més recordo d’aquell temps és la llibertat d’expressió. Veníem de la llarguíssima i opressiva prohibició franquista de la «blasfèmia i la paraula grollera» i de sobte vam veure com tothom podia dir qualsevol cosa o burlar-se del que vulgués, excepte –en aquells anys– del Rei. Tant de bo s’hagués pogut parlar més d’ell en aquell temps, atès el que després hem sabut i abans alguns callaven... Però existia una mena d’intocabilitat pactada del Rei com a símbol del retrobament després de les múltiples i profundes fractures socials produïdes pel franquisme. 

Mentiria si no digués que, tret del capítol d’aquesta ‘omertà’ selectiva a la qual m’acabo de referir, enyoro la llibertat d’aquells anys. Fiscalies, policies i jutges no se solien ocupar de perseguir conductes que poguessin ofendre «sentiments» perquè l’opinió generalitzada era que prioritzava la llibertat d’expressió i això hagués constituït una forma de censura. Però fa uns anys es van començar a perseguir aquestes manifestacions i era incomptable el nombre de pensaments o paraules que s’han de callar en l’actualitat, siguin de la ideologia que siguin, perquè ja no és difícil trobar un grup d’ofesos que acudeix al jutjat.

Això és molest per a un científic. En dret, no és estrany que les qüestions tècniques es barregin –indegudament– amb la política, ¡però últimament la tendència està arribant també a l’epidemiologia! Criticar alguna mesura sanitària incontrovertiblement absurda s’ha convertit en negacionisme, igual que abans criticar la infausta aprovació de les lleis de 6 i 7 de setembre del 2017 en el Parlament va ser considerat feixista, o objectar l’excés de les presons provisionals dels polítics independentistes o la inopinada acusació per rebel·lió –o la desproporcionada condemna per sedició– ha sigut sinònim de defensar la causa secessionista.

Tot això és una autèntica pena. Em sento afortunat per haver pogut conservar l’enorme majoria d’amics de tota procedència ideològica. Disfruto escoltant-los. Però em fa por que s’agreugi aquesta situació, que no és més que un pur sectarisme que amenaça a la llibertat que tots els bàndols diuen que defensen. No es reconeixen mútua legitimitat i això és preocupant, perquè després d’aquesta negativa es troba una set d’aniquilació molt perillosa.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Tant de bo almenys els científics puguem seguir fent reflexions al marge de qualsevol acusació de partidisme. Depèn en gran mesura que els polítics vulguin que els seus votants siguin ciutadans que pensin, no un ramat que segueix els crits de pastor i les mossegades d’un gos.