Soroll de barri

Fa unes setmanes ens sabíem de memòria els menús dels casals que es feien aquí a la vora. Com que era l'estiu, hi passàvem més temps amb els balcons oberts i, cap al migdia, que era quan també nosaltres dinàvem a casa, cada dia, un parell de grupets de monitors amb els nens i nenes del carrer baixaven les escales que uneixen el passeig de l’Exposició amb el carrer del Poeta Cabanyes i, en repartir-los, els nens als seus pares, cadascú al seu portal, la conversa sempre era la mateixa: avui s’ha menjat la fruita, meló; les mongetes, en canvi, les ha deixat a la meitat. Un dia era meló i mongetes; un altre, síndria i amanida i així anar fent, portal rere portal, per acabar cada parada amb uns quants «fins demà, fins demà, fins demà» tots fets de veus adultes i d'infantils.

Són veus més adolescents, les que ens arriben encara algunes nits des de les mateixes escales. Sonen més adultes i parlen més de beure que de menjar. L’altre dia rèiem: dos guàrdies urbans explicaven a un grupet que seia als esglaons que no hi podien beure al carrer, que els hi multarien. Una de les noies va respondre que, va, que estaven de bon rotllo i supertranquils, i que bon karma i tal. «¿Karma?», va dir el poli, «jo no hi crec en això; imagina’t, amb la meva feina».

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Les converses de carrer fan barri al Poble Sec i arreu. Sempre penso que benvinguda sigui la famosa, darrerament, pacificació dels carrers de la ciutat si del que es tracta és d’aconseguir abaixar el volum del soroll que fan les màquines per tal de recuperar el de les veus de les persones, que sempre tenen més contingut o més variat si més no.

Al Poble Sec encara se’ns sent, a la gent, cosa que no està malament, trobo, per ser un barri tan embotit dins d’una ciutat. Que ara pelen Montjuïc i escric això amb un fons de motoserra embogida constant i potser idealitzo massa tot plegat, doncs mireu, també és veritat.