Tardor

Adverteixo l’arribada de la tardor perquè el tros de mar a tocar de l’espigó que tinc davant de casa comença a trencar superb contra les pedres del pantalà. Ja no hi ha tanta calma, i l’acostumada planícia blava del Mediterrani amb què saludo a trenc d’alba ha donat el relleu a xaiets blancs gronxant-se sobre rompents plens d’escuma a molts metres de la línia de la costa, mar endins, juganers en aquest vaivé d’aigua salada armada a caprici dels corrents. De vegades escolto a l’onatge vèncer-se furiós contra els murs d’algues, ja no hi ha rastre de banyistes prenent el sol sobre les roques i cada vegada són menys els pescadors que, amb la canya a la mà, passen la nit a la vora del mar, passant el temps, il·luminant un pam de roca amb els telèfons mòbils fins a formar un grup de llunyanes cuques de llum a l’espera que piqui l’ham un verderol, un déntol o què sé jo.

El sol vermell del capvespre tenyeix l’aigua d’un roig ataronjat. Els amants del pàdel surf tornen a la vora per donar el relleu a les barques de pescadors que s’endevinen com puntets lluminosos més enllà de les boies, guardant la distància, d’una banda a l’altra, rondant al voltant de la piscifactoria de tonyines on abunden els bancs de rèmores que van caient a les nanses. Quan em desperto, encara amb el sol a punt de trencar a l’horitzó, els veig navegar tornant a port i em faig càrrec que no hem de tenir el mateix concepte de solitud. Un pot estar sol enmig de la multitud i ben al contrari entre el fred marí del matí i el voletejar d’una bandada de cormorans que escorta el barco fins al port.

La tardor té molt de melancolia. Es fa de dia més tard i fosqueja abans. Endevino els dies sense mirar el calendari. Per això ja tinc les caselles que es van quedant buides al pastiller. Al matí la del cor, la de la tensió i l’antiagregant; abans d’anar al llit, la del colesterol. I així fins que descobreixes que la setmana ha passat volant i adverteixes que has de reposar les píndoles màgiques perquè ha arribat divendres. Algú em va dir un dia (i em va sonar bé) que havíem concentrat la vida en una pastilla: una pastilla per arrencar el dia, una altra abans de menjar, una pastilla abans de fer exercici, una altra per després, una píndola per estudiar, una pastilla per abans de sopar i una altra per després de les postres; una pastilla per follar i una altra per després de fer-ho; i, per fi, una pastilla per dormir. I així fins a l’endemà.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La pandèmia també ha canviat les estacions. Abans la tardor era procliu al recolliment i a perdre’t entre els solcs d’un vinil antic (crasss, crasss); a capbussar-te sobre una novel·la de Don Winslow o a clavar-te a consciència sobre el sofà i empassar-te una bona colla de sèries. Ara no veiem el dia que arribi la nit de divendres d’antany que ens feia sortir al carrer a pecar, a marcar-te una nit de farra que explicaves una vegada i una altra a cada sopar amb els amics; els caps de setmana recolzat en una barra observant la perícia del cambrer mentre dotava la canya del nivell just d’escuma, la pressió ideal per clavar la mirada en l’anar i venir de les bombolles que es mouen anàrquiques dins el got de cervesa, esperant el primer glop únic que dona per a un assaig de 300 pàgines. 

Portem 200 dies de pandèmia i la tardor ja sembla diferent. Vull tardors com les d’abans. Vull trepitjar les fulles seques i somriure sense mascareta; poder parlar a la cara i xiuxiuejar a l’oïda; fer aquest trago sense sospitar del vas, pagar en metàl·lic i estrènyer la mà del cambrer quan torni a casa per trobar-me altre cop davant les roques amb les barques de pesca que tornen a casa. Vull tardors com les d’abans. Vull octubres com els d’abans, quan la tos prologava un innocent refredat i l’esternut anunciava el simple avís d’un constipat. De nosaltres, tant com de Sánchez, Ayuso, Barbón o Feijóo, depèn que torni l’estació més bonica de l’any. Però de veritat els dic que aquesta tardor té tota la pinta de ser una autèntica merda.