La marginació dels marginats

Mentre el circ polític, el d’aquí i el d’allà, segueix la seva traca de numerets, la devastació provocada per la pandèmia es multiplica i va molt més enllà del que ens mostra la superfície mediàtica. Sota de l’immens sofriment dels morts, els erto i les empreses que tanquen, hi ha un submon que està en una situació crítica però que no té ni tan sols altaveus per ser escoltat. Perquè les anomenades persones vulnerables, és a dir, gent amb risc d’exclusió social, dependents de tot tipus i col·lectius amb les denominades necessitats especials (amb deficiències físiques i psíquiques), són les víctimes silencioses i oblidades d’aquesta debacle, que només deixen per uns minuts el seu anonimat quan la tragèdia ja és impossible d’amagar, com els milers d’avis abandonats a la seva sort a les residències, morts només per ser invisibles per a la maquinària del poder.

 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

A banda dels pobres avis convertits en notícia per imperatiu, altres escàndols socials han quedat convenientment enterrats. Per exemple, que les escoles d’educació especial, amb l’excusa de no contagiar-se, no han pogut obrir fins aquest mes, a diferència de les normals, estigmatitzant així encara més els nens amb problemes. Per exemple, que mentre durant el confinament les perruqueries podien treballar, centenars de milers de tota mena de discapacitats nens, joves o adults, van haver de deixar d’anar als centres que directament donen sentit a la seva existència. I per exemple, que milers d’empreses i de fundacions que donen feina a un col·lectiu ingent de persones dependents, demanen des de fa setmanes, amb el silenci per resposta, ajuts específics i urgents per evitar que aquest precari sector s’enfonsi i els més febles es quedin sense paraigua.

L’insuportable soroll polític serveix, entre altres coses, perquè ningú senti el crit dels que més ens necessiten. Tinguem la decència, per una vegada, de no marginar encara més els marginats.