BARRACA I TANGANA

Una tonteria

La meva filla està a punt de complir 9 anys, així que és a prop de superar la meva edat mental respecte al futbol.

3
Es llegeix en minuts
rpaniagua55123199 fotogaleria  ame7283  rio de janeiro  brasil   27 06 2019   200926173806

rpaniagua55123199 fotogaleria ame7283 rio de janeiro brasil 27 06 2019 200926173806 / Fernando Maia

La meva filla està a punt de complir 9 anys, així que és a prop de superar la meva edat mental respecte al futbol. Una tarda em va descobrir parlant-li a la tele durant un partit, ja no recordo si a l’àrbitre o a algun futbolista, i se’m va quedar mirant com dient «papa, és la tele, no els parlis que no t’escolten». Al cap de poca estona, va tornar i em va dir «papa, el futbol és una ximpleria», com volent mesurar el meu grau d’alienació, com volent intuir si jo era de debò conscient d’una cosa tan òbvia, que d’acord que hagués de veure partits pel treball, que hagués d’escriure d’això de tant en tant, que m’agradés, fins i tot, fer-ho, però «papa, el futbol és una ximpleria’, ho saps, ¿no?, ja ets gran per prendre-te’l seriosament, i hauries d’acceptar-ho».

Si es pot elegir, millor un futbol ximple que un futbol transcendental i intens

Per a la meva filla, ara mateix, les coses importants són unes altres. Per al seu aniversari, l’únic que demana són productes de Mr Wonderful, que només d’imaginar-me la casa plena de frases motivacionals em poso malalt, que gairebé hauria preferit que planegés fundar una organització terrorista, participar en un ‘reality’ infantil o estudiar Periodisme. Amb el futbol la meva filla ho té claríssim, però conservo l’esperança que un dia, d’aquí un temps, allò de veure’m parlant-li a la tele durant un partit per a ella sigui un record feliç, una cosa que expliqui part del que vam ser i el que som. I, potser un dia, com Patricia Cazón a ‘El llarg hivern’, marxi a la universitat, em truqui els diumenges i em pregunti com li ha anat al meu equip, que llavors ja serà el nostre equip, i aquesta sigui simplement una manera velada de dir-me que m'estima, i per fi tots dos entendrem que el futbol és una ximpleria, però és la nostra ximpleria, i això és bonic.

La invasió de la llotja presidencial

Notícies relacionades

Si es pot escollir, millor un futbol tonteria que un futbol transcendental i intens. A més, quan un es posa massa seriós al respecte, el futbol sol respondre burleta sense remei. El meu amic Sergio va envair una vegada una llotja presidencial. Em sembla que no recorda ni el partit ni el motiu, però el cas és que es van anar animant, després del xiulet final, entre crits inconnexos, torxes mentals i altres embolcalls indignats, i cada vegada eren més a prop i de sobte eren a dins, mig sense voler mig volent, sense poder-ho evitar. Una vegada allà es van mirar sense saber què fer. No hi havia ningú: ni directiva ni convidats. Algú es va acostar a la barra i va obrir una coca-cola. Un altre va sortir fent escarafalls per on havia entrat. La majoria va enfilar la porta de sortida al carrer, en silenci. Els que quedaven van encongir les espatlles resignades. Ja quedarem, van dir, i es van acomiadar amb la mà. L’èpica aviat es va convertir en absurd. Puc imaginar què pensaria la meva filla d’aquest acte revolucionari.

Ara Sergio es dedica sens dubte a assumptes més seriosos: el seu equip ha fitxat un davanter anomenat Zlatanovic, i em va escriure entusiasmat perquè se li havia ocorregut un càntic. Amb la melodia de ‘El llibre de la selva’, en lloc d’‘el plàtan és sensacional’, cantusseja ‘Zlatano és sensacional’. Té la idea i falta desenvolupar-la. No m’atreveixo a explicar-l’hi a la meva filla per si de cas.  

Temes:

Futbol