Els experts i la sanitat catalana

Val a dir que el text presentat és, tanmateix, valent. Es deixen de banda ambigüitats i es comença abordant la condició necessària (no suficient, certament, ja que resten els temes de governança), que és la del finançament. Sense una millora escalonada cap aquells 5.000 milions estimats, és difícil mantenir mínimament els assoliments actuals del nostre sistema sanitari. ¿D’un gran sistema sanitari? ¡No! Però qui digui que és un desastre li puc referir molts abordatses de problemes de salut que funcionen prou bé, atès els diners que hi dediquem. I qui mantingui que és el millor del món, tinc una llista de deficiències clarament subsanables.

Aquests recursos necessaris poden venir només d’un millor sistema de finançament per a la Generalitat, del que retorni l’Estat del recaptat a Catalunya, o de la generació d’ingressos propis dels proveïdors sanitaris, copagaments inclosos. Alguns aquí tenen el cor trencat: copagaments no, per prejudici polític, por de la dificultat de gestionar-los, o sospita d’efectes sobre l’equitat de les persones a l’hora d’accedir als serveis sanitaris, des d’experiències que consideren homologables. Però canvis al sistema de finançament que puguin aportar més recursos, cap al concert foral o envers un pacte fiscal basat majorment en la capacitat fiscal dels territoris, tampoc, per allò de la solidaritat interterritorial. O bé per persones o per territoris, l’statu quo del finançament del sistema sanitari resta avui ben travat. Als aquells analistes que ‘neden’ políticament i no es volen mullar, l’informe els deixa en evidència. Les opcions són faves comptades i no valen més indefinicions.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Fora del finançament, certament també hi ha vida intel·ligent: ¡gastar millor! Però aquest és un propòsit que no hauria de ser una alternativa si no una obligació, sigui quin sigui el nivell de finançament. Gastar millor vol dir tècnicament sotmetre el sistema a una limitació estricta de prestacions segons cost-efectivitat. Deixant de finançar, per tant, tractaments que sí són efectius, però de costs inassumibles per al sistema públic nostre, mancat de finançament. I, òbviament, implica deixar la porta oberta al fet que qui pugui se les pagui. Ulls que no veuen, inequitat que no es percep.

Limitar prestacions per a un llindar determinat, explícit, ens situa als estudiosos en zona de confort però trasllada el problema als polítics i gestors. I com que en política no és esperable, ni exigible, que ningú se suïcidi per un principi econòmic, donada la cultura del tot gratis imperant, per racional que a nosaltres ens sembli, el camí de les propostes pel canvi del sistema esdevé molt curt. Tot i que sempre ens podrem refugiar en un al·legat final contra els polítics, la reforma de la gestió pública o la necessitat futura d’un canvi educatiu, de ciutadania i social. I mentrestant, a fer forat a les arques públiques i que la roda rodi amb més informes i estudis.