La Barcelona transgressora

La Barcelona olímpica brilla en la nostàlgia. Van ser molts els seus assoliments. Des de guanyar sis quilòmetres de platja fins a millorar els barris perifèrics. També hi ha ombres, per descomptat. El picot es va imposar a la preservació d’espais rellevants i la cura del medi ambient no va ser a la llista de les prioritats. Barcelona va brillar, però la seva llum no va brollar del no-res ni va saber resplendir per a tothom.

Va ser a la Barcelona grisa i bruta del final del franquisme i en l’esclat de llibertat dels últims anys 70 i els 80 on es va gestar el focus creatiu, transgressor i transformador de la ciutat. El flamant Teatre Lliure, la impactant Fura dels Baus o el genial Ocaña són només tres exemples d’una Barcelona gamberra, lliure i provocativa que va ser la veritable ànima innovadora. La ciutat olímpica se’n va alimentar, la va ordenar, materialitzar i embellir. I va arribar l’especulació. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Fa dècades que Barcelona expulsa els seus fills. Fa massa que es va convertir en escenari i va desterrar a la fossa de la invisibilitat tots els que no podien accedir al decorat. No és el mateix veure la ciutat des del Turó Park que des dels carrerons del Raval. No és el mateix ser un dels que han disfrutat –i s’han enriquit– d’aquella Barcelona del disseny que ser un exclòs de les bambolines. La pobresa d’avui és fruit d’una desigualtat llargament aprovisionada.

Barcelona pateix els mateixos problemes que les grans ciutats del planeta. L’especulació immobiliària, la gentrificació i una forta pressió migratòria són els desafiaments del moment. El gran repte és fer una ciutat vivible per a tots els seus habitants. Més enllà del ressò de la nostàlgia i les veus de l’ordre, hi ha el rumor de la transgressió. Existeix i potser conté el germen del futur.