Benjamin, 80

Dissabte que ve farà 80 anys que Walter Benjamin es va suïcida. O va ser assassinat pels nazis. De fet, és el mateix, perquè la nit abans, en la nota que va deixar abans de la sobredosi de morfina, ja anunciava «la situació sense sortida» i «l’elecció de plegar».  I afegia: «En un poblet dels Pirineus, on ningú em coneix, la meva vida acabarà». Aquest poble era Portbou, que recorda Benjamin amb les escales metàl·liques que et condueixen al precipici, al penya-segat, al buit, emmarcades amb planxes rovellades. Un túnel que ens informa, també, dels «qui no tenen nom». La intervenció de Dani Karavan, que es va instal·lar fa 30 anys, s'enlaira després cap a la part alta del cementiri, allà on hi ha les restes, també sense nom, del filòsof alemany.

Sempre és un bon lloc per anar, aquest poble fantasmagòric, tan atractiu i enigmàtic. I aquest dissabte encara més. Asseure’s en el cub de pedra i rellegir, per exemple, la tesi IX de ‘Sobre el concepte d’història’, aquell Àngel de la Història que no pot «despertar els morts ni reparar la destrucció» que contempla perquè el progrés «és una tempesta» que ens empeny a un futur sense memòria del dolor.