Vall del Kas

Vallecas és un barri d’elements heterogenis. En honor a la veritat, Madrid sencer, des dels temps en què es deia ‘Magerit’ (o ‘Matrice’, en l’accepció mossàrab) està fonamentat a partir de molts elements heterogenis. Vallecas es va incorporar com a barri a Madrid a principis de la dècada de 1950 del segle passat, quan la generació dels fills que tenien pares que van lluitar en la guerra civil van decidir abandonar els seus llocs d’origen i viatjar a la capital per fugir de la fam, ignorants encara que deixaven enrere la misèria del poble per abraçar una marginalitat encara més dramàtica, la del barraquisme i el lumpen, la d’El Pozo del Tío Raimundo i Entrevías, la mateixa misèria que va obligar aquells migrants a no esporuguir-se davant la incipient classe mitjana que, en altres barris més pròspers de la capital, començava a doblegar les penúries de la postguerra i les limitacions de la cartilla de racionament.

Ho conec bé perquè allà vaig estudiar des dels primers cursos de l’EGB fins a la universitat. Jo era del barri veí, de Moratalaz, però passava la majoria del dia a l’avinguda de San Diego i a Peña Prieta, a Numancia i Martínez de la Riva, al barri de Doña Carlota i al Puente de Vallecas –confinats ara–, sorprès sovint per l’estigmatització d’un districte que des de la seva perifèria sempre s’ha observat sota la lupa de la sospita, poblat en l’imaginari social per personatges com El Jaro i El Pirri, presumpte quilòmetre zero de la delinqüència menor, elevat a la categoria del Bronx o de les faveles de Rio, tan menyspreat com desconegut; una espècie de més enllà en el contestatari Madrid dels 70 com després en la ciutat moderna i cosmopolita en què es va convertir a partir del 1980.

De Vallecas va passar de llarg fins i tot la Movida, nascuda en les famílies benestants dels carrers d’Argüelles i Salamanca. La cultura alternativa que va reivindicar l’esperit vallecà després de la mort de Franco (els Leño, Topo, Cucharada) es va anar diluint entre cabells de colors i pots de Colón i en la voràgine d’un país i una ciutat que van preferir mirar cap a una altra banda quan l’heroïna tant atrapava els nois de casa bona del Liceu Francès com els yonkis de navalla fàcil de Palomeras. A ulls de l’incipient desenvolupament dels voltants, de La Estrella i de Pacífico, del barri de Salamanca i del centre, Vallecas sempre va representar per a la resta de Madrid (i per al conjunt d’Espanya) el perill d’un món desconegut, els carrers per on ningú mai voldria perdre’s, el punt del mapa on els nens de casa bona contenien la respiració si potser acabaven perduts en algun punt entre Méndez Álvaro i el camp del Rayo.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El mateix que ara. L’estigmatització de Vallecas procurada per la ineptitud del Govern en pràctiques d’Isabel Díaz Ayuso, confinant carrers amb idèntica incidència del virus que, per exemple, Lavapiés (zona centre, zona PP), torna a la vella vall del Kas (Kas, l’àrab acabalat –diu la llegenda– que es va apoderar de la vall abans d’haver de fugir a Granada), aquella imatge d’anarquia i descontrol, focus de totes les culpes i projecció de tots els mals, que amb tanta injustícia ha construït la imatge d’aquest barri integrador i solidari, germen de l’associacionisme i de la consciència treballadora, on és molt dubtós que cali algun dia l’Espanya de les Cayetanas, de les Ayusos i dels Casados, aquell lloc amb alguna Jennifer i cap Cuca, on sembla inimaginable que la ultradreta tregui al carrer les cassolades que amb tanta vehemència van irrompre en altres zones de la capital per acabar amb «el Govern socialcomunista».

El relat de Díaz Ayuso, més pendent de sortir viva de l’escarni i de no caure sota la pressió que cal rescatar tant sí com no l’economia que de la seva obligació de salvar vides humanes, converteix de nou les rendes més baixes en l’esquer fàcil rere el qual escudar la seva provada inutilitat com a governant; la immigració en epicentre del seu pobre argumentari. En gairebé 45 anys de democràcia, es compten amb els dits d’una mà (i encara sobren dits) les vegades que el Partit Popular ha guanyat a Vallecas. Sembla lògic. Ningú obté el recolzament de qui, malgrat la seva demostrada incapacitat per governar, assenyala els altres com a culpables i els roba la condició de víctimes.