Història en bicicleta

Tot va començar quan a la tele van decidir marcar la distància que separava Roglic de Pogačar a la general. Fins aleshores, no hi havíem parat esment. Com a molt es disputava el mallot de pics de la muntanya. Però va passar. Primer, Roglic encara atresorava segons a favor, el botí que tenia, de color verd. Després, a poc a poc, de manera metòdica, incessant, contínua, aquella distància s’esvaïa i, de cop, el registre de Roglic es va tornar vermell. No podia ser. Per fi, el ciclisme tornava a ser un esport d’individus sols dalt d'una màquina que només respon als impulsos d’unes cames i d’una estranya combinació de bogeria i determinació.

Tornàvem a viure l’emoció de les batzegades arrauxades, homèriques. Com diu Sergi López-Egea (¡com enyorarem ara les seves cròniques magistrals, poètiques i precises!), «no hi havia ni futur ni present». Només l’obsessió de Pogačar cap al cim, sense ser conscient del tot que estava escrivint una de les pàgines més glorioses de la carrera. Dèiem que no era important qui guanyava, que el que comptava era arribar a París sans i estalvis, i tres setmanes després, un dissabte de setembre, resulta que hem vist passar la Història en bicicleta.