Una derrota i una Kitchen

No s’ha complert l’esperança que el turisme es recuperés una mica a l’estiu i així entonés l’economia. Molts països van desaconsellar viatjar a Espanya pel rebrot de la pandèmia i ara els primers indicadors certifiquen la desgràcia. L’índex PMI, que anticipa dades econòmiques, diu que l’economia creix quan supera el 50. L’índex per a Espanya de juliol va ser encoratjador (52,8), però a l’agost, al contrari que a la zona euro, ha passat a la zona negativa (48,4). I el subíndex de serveis, en què el turisme té molt de pes, ha anat pitjor. El turisme sempre ajudava, ara agreuja la crisi.  

Mentrestant, el Govern continua sense haver aconseguit una majoria per aprovar els pressupostos, una fita imprescindible per inspirar confiança als agents econòmics –nacionals o estrangers– i per tant per superar la crisi.

El Govern discuteix si seria millor amb Cs o amb ERC, però de moment l’únic que ha aconseguit és ser rebolcat –amb la ministra d’Hisenda d’estendard– en el decret llei sobre els romanents municipals al perdre la votació per ni més ni menys que 193 vots a 155.

El Govern d’Iglesias-Sánchez s’ha quedat sol mentre que tots els altres partits –des de Vox i el PP fins al PNB i ERC– han votat junts. Potser l’important no sigui tant el fons de l’assumpte –sobre el qual la ministra María Jesús Montero té raons– com la seva incapacitat per generar consensos amb altres grups pròxims. I fins i tot no sumar Podem fins a l’últim minut. És clar, si Podem hi hagués votat en contra, no estaríem parlant d’una humiliant derrota parlamentària, sinó d’una crisi de govern de gran magnitud.

Sorgeixen diverses preguntes. ¿La ministra d’Hisenda ha de treure un sensible decret llei sense haver assegurat el recolzament del grup parlamentari de Podem? ¿És aquesta ministra qui ha de tirar endavant la complicada negociació pressupostària amb alguns i molt diferents grups parlamentaris? ¿L’error ha sigut només de la ministra? Llavors, ¿on mirava Pedro Sánchez?

Els optimistes diran que el gran error en una cosa rellevant, però no essencial, farà que Sánchez (i Iván Redondo) es posin les piles de cara a la imminent negociació pressupostària. I que la rectificació sobre els romanents pot ser una carta a negociar. Tant de bo tinguin raó, perquè sense pressupostos la crisi seria majúscula i total.

I ara parlem del PP. És poc raonable que en la crisi més rellevant des de 1939 el PP cregui que la prioritat és el desallotjament de la Moncloa. Ho és encara menys justificar-se acusant Podem amb insistència de contínues il·legalitats i de ser un partit empestat per inconstitucional.

El PP té sostre de vidre. I ara, quan de l’intent de frenar la Gürtel apareix la Kitchen, que espiava Bárcenas i comprava el seu xòfer amb 53.000 euros i una ocupació en la policia, i utilitzava fons reservats per tapar el finançament del PP, Pablo Casado s’enfrontarà a un assumpte judicial lleig i a una agressiva comissió d’investigació parlamentària.

Al front judicial és possible que s’imputin tant Jorge Fernández Diaz,  En el polític, el PSOE i Podem demanaran una comissió parlamentària a què hauran d’acudir els ja citats i el mateix Rajoy. Casado diu que llavors només era diputat per Àvila. D’acord, però ara presideix el PP i Podem –tal faràs, tal trobaràs– voldrà rescabalar-se de totes les acusacions que van llançar contra ells. I el PSOE seguirà. Perquè necessiten el soci i també per allò de pagar amb la mateixa moneda.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Potser pensen que mentre més problemes tingui el PP, millor per a ells. Pot no ser així. Un Pablo Casado dèbil i assetjat es parapetarà en el fet que tot és un muntatge del corrupte i menyspreable Govern. I no convé que, en un moment tan greu, el primer partit de l’oposició només pensi a matar el president del Govern. I que a l’Executiu creguin que la millor defensa és redoblar els atacs.

En la guerra sense treva, ¿què passaria amb els pressupostos? ¿I amb el poder judicial? Un país sense rumb econòmic i sense ordre en els jutges només pot anar malament. I el Govern és –tingui o no tingui culpa– l’últim responsable.