IDEES
Més enllà de la justícia
L'èxit rotund i imparable del gènere de 'true crime' demostra que l'horror que sentim cap a la pitjor versió de nosaltres mateixos no ens frena a l'hora de consumir contingut que sorgeix d'allò que ens roba el son
zentauroepp53894944 icult el asesino sin rostro200908150852
La foscor de l’ésser humà no coneix límits. De vegades ens sembla veure, en la distància, una cosa semblant a una frontera, una cosa capaç de delimitar l’horror dins dels paràmetres que ens ajudin a sentir-nos més persones que animals. Ens sembla distingir una sinuosa línia, fina i en constant lluita amb si mateixa, com arenes movedisses, una promesa d’una versió del món més justa i senzilla. Però és una il·lusió, res més. Un miratge d’humanitat que no es correspon amb la realitat. L’èxit rotund i imparable del gènere de ‘true crime’ demostra que l’horror que sentim cap a la pitjor versió de nosaltres mateixos no ens frena a l’hora de consumir contingut que sorgeix d’allò que ens roba el son, convertint la inescapable desgràcia d’uns en l’aterridora fantasia d’altres.
‘El asesino sin rostro’, docusèrie d’HBO, segueix les gestes de Michelle McNamara, una escriptora, bloguera i investigadora que vivia obsessionada amb aquesta foscor, amb l’aclaparador silenci d’una vida robada. Rastrejava, sense parar, els passos de l’assassí del Golden State, que va terroritzar Califòrnia durant més d’una dècada per després desaparèixer sense rastre. Un assassí i violador en sèrie que semblava existir més enllà de la justícia, caminant sempre un pas per davant de la llei, burlant-se de les víctimes, l’horror, el fàstic i la por que deixava rere seu. Michelle va començar escrivint un blog i va acabar treballant en el llibre que donaria vida a aquest documental, connectant idees i persones, establint relacions amb agents de la llei, testimonis, víctimes i altres investigadors civils que, com ella, sentien la necessitat de buscar justícia i ordre en un món caòtic i cruel.
McNamara és una de les firmes més eminents que han sabut recollir les històries que van acabar amb les veus d’altres. Ens n’adonem a cop de llibre, blog, documental o pel·lícula, que la ficció i la realitat són una mateixa cosa encara en la més difícil de les veritats. Acceptem, entre resignats i fascinats, que som tots inconscients personatges d’una història que desconeixem i de vegades la paraula escrita pot ser la nostra millor arma, la nostra única salvació.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
