1
Es llegeix en minuts
zentauroepp54773023 erin moran200904190130

zentauroepp54773023 erin moran200904190130

Darrerament m’ha agafat per pensar que he escoltat massa música, i aquesta absurditat que ningú pot prendre’s seriosament, ni tan sols jo, potser té una explicació. Sempre m’ha agradat estar al dia d'allò que sona diferent, sense gaires prejudicis, amb les orelles ben obertes, però des de fa un temps cada cop em costa més entusiasmar-me amb el que és desconegut. És com si hi hagués una desconnexió fatal, com si s’hagués trencat alguna mena de cadena entre els ritmes i melodies nous i allò que ha anat conformant els meus gustos musicals tota la vida.

Notícies relacionades

Això no vol dir que ja no pugui trobar propostes noves que m’atreguin. Al contrari. Però la realitat és que tot allò que m’agrada i em sorprèn, indefectiblement, em porta a pensar en altres referents. Suposo que és la força de la tradició, que empeny. Penso per exemple en un àlbum que fa uns mesos em va recomanar un amic, l’excel·lent ‘Been around’ d’A Girl Called Eddy. Sento els primers acords del disc i se’m fa  present, allà al davant, Burt Bacharach al piano. És, de fet, una presència constant al disc, una influència que va traient el cap aquí i allà en diverses cançons, però llavors –i aquesta és una de les moltes virtuts del disc–, hi ha una tornada que em fa reviure els Steely Dan, i uns cors que són com els de Prefab Sprout fa 35 anys (quin vertigen), i una cançó com ‘Someone’s gonna break your heart’ és un homenatge als Pretenders, i l’esperit de Tracey Thorn també es materialitza en racons inesperats.

El disc d’A Girl Called Eddy no és un cas únic. Quan vaig escoltar Pale Lights, per exemple, m'hi vaig agafar de seguida: era com si Lloyd Cole hagués gravat cançons noves amb Orange Juice, i amb les trompetes de Pale Fountains de fons. I cada nova cançó de Cigarettes After Sex em sembla un encreuament entre The Blue Nile i la veu arrossegada de Hope Sandoval... La gran sort d’aquests jocs amb la tradició és que primer t’atrauen cap a la nova música amb l’ham de la memòria, però si el disc és bo, a mesura que l'escoltes vas abandonant la càrrega nostàlgica i el que en queda és una proposta original. Només cal creure-s’ho. Fer-se gran deu ser això.

Temes:

Música