DUES MIRADES

Estripar el carnet

És un anacronisme, perquè ja no són de cartró, però encara funciona com a sinònim de deseiximent, com a poderosa imatge de les relacions truncades

1
Es llegeix en minuts
bonvehi-puigdemont

bonvehi-puigdemont

Estripar un carnet és un acte molt expressiu que deu venir del temps en què els carnets eren de paper, amb un gruix més elevat que el d’un foli normal, uns 80 grams, i notablement inferior al d’un cartró gruixut, posem-hi uns 350 grams. A hores d’ara, excepte si es tracta del carnet d’un videoclub o de la tarja on s’apunten les consumicions habituals en un bar per a futurs descomptes (si és que totes dues coses encara existeixen), ja no hi ha documents de consistència tan feble. Tot és plastificat o magnetitzat o, directament, s’allotja en un núvol de difícil accés real o figura en una discreta i burocràtica base de dades.

És a dir, estripar el carnet és un anacronisme, però encara funciona com a sinònim de deseiximent, com a poderosa imatge de les relacions truncades, com a explosió gestual de la ràbia continguda. Aquests dies se n’han estripat molts, de carnets, polítics i esportius. Hi ha hagut molta trencadissa. Ara bé, hi ha dos tipus d’esquinçament. Hi ha qui el destrossa amb entusiasme passional, sense alternatives, i després hi ha qui l’esbudella (amb ajut d’unes tisores que el fan miques ) perquè necessita fer lloc a la cartera per un carnet nou de trinca.