Pendent avall

Arriba el setembre, i s’intueix la tardor. També la primavera va semblar tardor. De tan fosca, de tan desconsolada. El coronavirus i les seves xifres continuen encapçalant l’actualitat. I tot va enganxat a la seva cua. La salut, l’economia, l’educació, la cultura... la vida. Si la llei no canvia, els afectats per un erto des del març veuran la seva paga reduïda a la meitat. D’altres estudien abaixar la persiana definitivament. Ja són massa els que senten el terra inclinant-se sota els seus peus. Això és el que ha fet el virus, trencar l’equilibri inestable en el qual vivia –o sobrevivia– una majoria. Tot tort. I la tristesa que no deixa de rondar. I la inquietud, aquesta bestiola que s’enganxa a l’estómac i al cervell. Sempre aquesta maleïda angoixa.

Els partits independentistes, amb els seus embolics i els seus recels, difícilment recolzaran els Pressupostos. Podem i Cs joguinegen amb els vetos mutus. El PP es posa d’esquena... En plena pandèmia, el partidisme, la ideologia i justícia social estan en conflicte. O es troba la fórmula que faci contrapès a la intempèrie o el pendent s’inclinarà una mica més. Finalment, ètica política o ruïna social.