Catalunya, en deriva inestable

Dijous es va confirmar que la coalició PNB-PSE continuarà governant Euskadi. Dos partits sacrifiquen una mica els seus diferents plantejaments nacionals per ser majoria i governar des de la centralitat que uneix. El PNB prefereix l’estabilitat amb el PSOE que l’aventura amb Bildu, amb el qual també tindria majoria. Euskadi, pactista, no és Catalunya, on l’independentisme marca els límits de tot.

Euskadi tria estabilitat i Catalunya s’encamina a unes pròximes eleccions en deriva inestable. Al gener el president Quim Torra va afirmar que el seu Govern no donava més de si i que convocaria eleccions després dels Pressupostos. Ara sembla que, seguint la voluntat del seu cap Carles Puigdemont, les eleccions es retardaran al febrer.

Torra no dissoldrà al setembre, abans de ser inhabilitat pel Tribunal Suprem, com semblava inevitable, sinó que escenificarà resistència. Després JxCat proposarà elegir un altre president i utilitzarà el ‘no’ d’ERC per tornar a acusar-la de traïdora. Després de dos mesos d’impàs en l’elecció de president (si ERC no es rendeix), les eleccions se celebrarien, després de 55 dies més de campanya electoral, al febrer.

I en els sis mesos que quedarien fins aleshores el partit de Puigdemont s’hauria refermat en el territori davant el PDECat i el PNC que volen reviure l’antiga Convergència, ERC hauria perdut pes i Espanya s’endinsaria en la crisi de la monarquia, econòmica i sanitària. Llavors, Puigdemont podria arribar el primer, quan ara, i segons el CEO (el CIS de la Generalitat), ERC seria la primera força i JxCat quedaria segona en diputats, tot i que el PSC gairebé l’estalonaria en vots.

Queden sis mesos més

Així, l’esquema de Puigdemont, que té a les seves mans (les de Torra) la dissolució del Parlament, apunta a sis mesos més d’un Govern inoperant. Això suposant que al febrer hi pugui haver un Govern amb estabilitat. Cosa difícil tant per la desunió separatista com perquè un Govern català estable exigeix certa coexistència pacífica amb el de Madrid.

¿Per què es troba Catalunya en aquesta deriva inestable? kiiPerquè –tot i que soni impossible– l’independentisme ha perdut, però alhora ha guanyat. Segons l’enquesta del CEO de juliol, només el 42,5% (molt) desitja la independència contra el 50,5%, que no la vol. Catalunya segueix partida en dos, però la meitat independentista perd gas. Per això, i perquè Espanya no ho permetria, la independència –almenys a curt termini– és impossible. L’independentisme perd. Però no del tot, perquè el 50,4% dels enquestats creuen que els catalans tenen dret a decidir el seu futur en un referèndum (i el 28% hi està bastant d’acord). I a més el 61% opina que l’autonomia actual és insuficient.

El resultat és que les enquestes –no només la del CEO– donen una majoria a les tres formacions independentistes –ERC, JxCat i CUP– d’un mínim de 69 escons quan la majoria absoluta és de 68. El PSC puja bastant, a costa de Cs, però es quedaria en 24 diputats. Només la hipotètica emergència parlamentària d’una aliança dels exconvergents contraris a Puigdemont alteraria les coses.

Dividit, enfrontat i sense full de ruta

El més probable, doncs, és que l’independentisme –tot i que la idea no prospera– revalidi la seva majoria, tot i que sense depassar el 48,7% dels vots (CEO ‘dixit’). El problema afegit de l’independentisme –que compta molt en la deriva de Catalunya– és que està dividit, enfrontat i sense full de ruta.

ERC creu que la prioritat és ampliar l’electorat sobiranista governant de forma eficient, cosa que obliga a negociar amb Madrid. Puigdemont afirma que la negociació és impossible i aposta al xoc amb l’Estat per incrementar la desafecció.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

ERC proposa una «negociació intel·ligent», i Puigdemont, la «confrontació intel·ligent». Però ¿què és una «confrontació intel·ligent»? ¿Tornar a repetir el fracàs del 2017 i la subseqüent paralització de Catalunya? Per això exconvergents realistes del PDECat i del PNC serien més a prop d’ERC que de Puigdemont. Però no gosen verbalitzar-ho perquè són de la tribu convergent (com Puigdemont). I ERC no s’atreveix a assumir que la negociació intel·ligent és la moderació sense complexos –i per això va acabar no votant els estats d’alarma i és difícil que voti els Pressupostos–, perquè no vol regalar uns 200.000 vots a la tribu de Puigdemont. I la guerra de tribus entre ERC i l’antiga CDC (totes les tendències unides) és una altra característica de la Catalunya a la deriva.

Catalunya va a la deriva cap a no se sap on, cosa que complica governar Espanya. Amb tot, el pitjor és que els dos grans partits estatals no són capaços d’acordar res. I Catalunya és la mare dels desacords.