TAULER CATALÀ

¡Visca la intel·ligència!

El veto de Puigdemont a autoritzar les eleccions a Torra és un exemple d'intel·ligència casernària

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp53882717 27 10 2018 foto d arxiu de carles puigdemont  alemania pol t200726221401

zentauroepp53882717 27 10 2018 foto d arxiu de carles puigdemont alemania pol t200726221401 / DPA

El barret de copa semàntic de la política és un pou sense fons d’on surten conills a patolls. El mag Carles Puigdemont agita la vareta, declama un abracadabra, posa l’arpa al barret de copa i presenta al seu públic el nou concepte ‘prêt a porter’ de la temporada tardor-hivern: la ‘confrontació intel·ligent’, que ve a ser la posada al dia del que en el seu moment s’anunciava als catàlegs de la moda sobiranista com a ‘jugada mestra’. És un món de rebatejar-se diàriament. Ara amb màscara i tub ja no es busseja, es practica snorkel.

Acabada la funció de l’expresident de la Generalitat, no acaba la sessió de taumatúrgia amb els vocables. És el torn de l’il·lusionista Pere Aragonès. Barret, abracadabra, res per aquí, res per allà, mà al barret de copa, fa ‘pam’ i apareix al teu costat el model, més educat i pudorós, per competir als aparadors electorals amb el disseny proposat pel seu rival: ‘la negociació i el diàleg intel·ligent’.

Alguna cosa s’ha guanyat aquesta setmana si les dues grans forces polítiques independentistes apel·len a la intel·ligència en el disseny de les seves estratègies polítiques. Tot i que invocar la intel·ligència és com invocar Déu. Més o menys se sap de què s’està parlant, però cadascú s’ho imagina a la seva manera. Així que, sense exemples pràctics, és complicat saber en què es concretarà aquesta golafreria de raó amb què s’intenta abonar el camp sobiranista en aquesta precampanya d’homes pretesament savis.

Intel·ligència... ¿militar?

Tanta intel·ligència no evita que surti al balcó la tonteria supina. Com que el procés podria ser un viatge de Gulliver, recordarem que l’autor, el rector Jonathan Swift, ja va deixar escrit al segle XVIII que la majoria de les persones són com les agulles: els caps no són la part més important. És difícil imaginar que l’autor irlandès escrigués pensant en Josep Costa, vicepresident primer del Parlament de JxCat, que va profetitzar fa uns dies en aquest diari que hi havia milers de catalans disposats a anar a la presó per arribar demà a la independència. Però no es pot descartar del tot, la seva obra té alguna cosa de pessimista.

De moment, la pista més explícita per entendre de què estem parlant l’ha facilitat Toni Comín, confirmant que JxCat i ERC estan en plena guerra freda i, en conseqüència (això ja no ho ha dit ell), en plena cursa armamentística per intentar inutilitzar-se l’un a l’altre. O sigui que pot ser que en realitat estiguem parlant d’intel·ligència militar per delmar les files de l’enemic. La mar d’intel·ligents, vaja.

La negativa de Puigdemont a autoritzar la convocatòria d’eleccions a Quim Torra és un exemple d’intel·ligència casernària. ¡Que es consumeixin els republicans d’Oriol Junqueras amb una tornada al col·le kafkiana enmig de la pandèmia i que demostrin als votants que a l’hora d’afrontar problemes de debò no estan a l’altura! Així són les guerres. Un vessar d’intel·ligència, militar, per descomptat.

Raciocini qüestionable

A l’altra banda del tauler, Ciutadans també està fent sacrificis a l’altar de la intel·ligència. En aquest cas, l’exercici de raciocini és d’índole més pràctic i, si ens posem puristes, qüestionable des del punt de vista democràtic: llegir les enquestes, prendre nota del daltabaix que els pronostiquen a Catalunya, utilitzar les primàries entre els seus afiliats, que van consagrar com a candidata Lorena Roldán com a paper higiènic i canviar-la, com si fos una bombeta fosa que ha donat mal resultat, pel flexible Carlos Carrizosa perquè salvi el que pugui del partit que, recordem, va guanyar les últimes eleccions a la presidència de la Generalitat. Roldán, per la seva part, també ha apostat per una expressió d’intel·ligència a l’acceptar resignadament que el que arriba fàcil també se’n va fàcil i que no s’ha de plorar gaire perquè pot ser que ni tan sols fos merescut.

Notícies relacionades

A Ciutadans, a Catalunya, li passa, amb Carrizosa o sense, com als soldats japonesos que van continuar lluitant anys i anys després que hagués acabat la segona guerra mundial sense advertir que l’escenari havia canviat a millor. Incapaços d’atrevir-se amb la nova situació, van continuar emboscats pensant que encara lluitaven per l’Emperador.

S’ha de veure com impacta a Catalunya la nova estratègia que intenta posar en pràctica Inés Arrimadas acceptant per la via dels fets que el seu partit no pot aspirar a ser, amb totes les seves limitacions, més que un partit frontissa i que, a més, li convé somriure i mostrar més bon humor després de la megaborratxera d’ego que va patir el seu predecessor jubilat, Albert Rivera.