Ocupacions i mercat negre

¿Què ha passat? Una successió de malentesos ideològics, incompetències i abandó de funcions. L’únic que s’ha fet és reformar diverses vegades les lleis amb la vana intenció que amb això podien resoldre’s els múltiples problemes relacionats amb la vivenda que tanta gent està patint, però no ha sigut així. Cada reforma ve acompanyada de burocràcia suplementària que no fa sinó ofegar cada vegada més els actors del sistema.

El malentès ideològic ha vingut afavorit per un realment benèfic moviment social a favor del dret a la vivenda. Fruit dels desallotjaments abusius de persones a qui van ser concedides hipoteques que mai podrien pagar, van néixer aquestes associacions que es mobilitzen per obstaculitzar les expulsions de què tenen notícia perquè els ocupants dels pisos hi contacten. Alguns d’aquests ocupants estan en situació de precarietat i d’altres no, que utilitzen el moviment indegudament. En qualsevol cas, la responsabilitat de garantir el dret a la vivenda –que hauria de ser fonamental– és de les administracions públiques, de ningú més. L’equívoc ideològic és haver partit de la base dels abusos d’alguns bancs durant tota una època i haver estès la culpa d’aquests mals a qualsevol propietari d’un immoble. Buscar una solidaritat forçada d’aquests actors afavoreix l’abandó de funcions de les autoritats.

Neoliberalisme salvatge

Però el segon problema ha vingut provocat per les ocupacions il·legals. El moviment okupa també va cridar l’atenció mundial, de forma saludable, sobre l’especulació immobiliària. Però les seves mobilitzacions del passat han afavorit ara l’existència d’un mercat negre en què no impera precisament la ideologia de Bakunin, sinó més aviat la de Margaret Thatcher. Bandes de delinqüents es guanyen la vida ocupant il·legalment immobles que després relloguen a persones en situació de precarietat. No paguen impostos –és a dir, no són solidaris– ni compleixen cap obligació pròpia d’un llogater –arreglar desperfectes–, sinó que, com un propietari qualsevol de principis del segle XX, exploten els arrendataris al seu aire. És terrible que una mobilització anarquista hagi acabat propiciant la versió més salvatge del neoliberalisme, i a més sobre col·lectius tan desprotegits com els immigrants i les persones amb escassos recursos.

El tercer problema és molt delicat. Jutges, personal dels jutjats i policies no poden fer degudament la seva feina. Alguns dels primers van ser víctimes de bona fe sobre la mal entesa protecció del dret a la vivenda, fet que va afavorir que tinguessin certa lenitat amb les ocupacions il·legals. D’altra banda, el personal dels jutjats, espantats davant qualsevol possible escenari de tensió amb els col·lectius provivenda o de qualsevol situació de precarietat no degudament detectada, es retiren al menor contratemps. Els pot inhibir un desconegut ocupant òbviament falsari o fins i tot un animal mort. I la policia, que hauria de tenir la missió d’efectuar un desallotjament immediat, actua amb una cautela extrema davant les possibles responsabilitats derivades de no haver respectat una insospitada situació de precarietat, per això també s’inhibeixen.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

¿Solució? Les autoritats han de garantir la vivenda i la protecció de la legítima possessió. Si no ho fan i exigeixen la solidaritat del propietari, l’han d’eximir proporcionalment del pagament d’impostos. Els jutjats i els policies han de tenir protecció en la seva tasca, especialment aquests últims si acrediten indicis obvis d’ocupació il·legal, procedint al ràpid desallotjament i protegint immediatament, el dia de la denúncia, el legítim posseïdor de l’immoble, que no ha comès cap delicte; la qüestió derivarà després –no abans– a la justícia. Per fer possible tot això cal un canvi urgent en la jurisprudència del Tribunal Suprem.

Si els ocupants il·legals són desallotjats en hores, deixaran d’assaltar vivendes. Si no, continuarà florint un mercat negre indigne de qualsevol democràcia.