IDEES

Segon Any sense Estiu

Originat per un virus zoomàtic i atiat per l'estupidesa humana, per primera vegada la nostra idea d'estiu s'ha vist transversalment minvada, criticada i en perill

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp54538724 miguel bos  contin a con su rutina a la espera del proceso j200819180456

zentauroepp54538724 miguel bos contin a con su rutina a la espera del proceso j200819180456 / Angel Diaz Brinas

Fins fa poc, quan parlàvem de l’Any Sense Estiu ens referíem al de 1816. Un volcà a Indonèsia va erupcionar amb tal violència que va alterar el clima a tot el planeta. Les pluges incessants, les borrasques de sofre i el fred extemporani van marcar aquesta estació per a tothom, però especialment per a una colla que va quedar confinada a Vil·la Diodati, una mansió suïssa. Lord Byron, John Polidori i la que seria Mary Shelley no tenien Netflix, així que van passar uns quants dies inventant i explicant-se històries. Són cèlebres els fruits d’aquesta situació: relats com ‘Frankenstein’ o ‘El Vampir’, gairebé el mite fundacional de l’horror gòtic i la seva literatura. 

Però resulta que estem travessant el que podríem ja batejar com el Segon Any Sense Estiu. Originat per un virus zoomàtic i atiat per l’estupidesa humana en general, no s’han vist tantes pluges, però el cas és que per primera vegada la nostra idea d’estiu s’ha vist transversalment minvada, criticada i en perill. Un intenta recomptar grans obres del mateix gènere, com les que van sorgir la primera vegada: la compareixença de Cayetana Álvarez de Toledo, els vídeos cridant a les armes de Miguel Bosé, les pancartes i lemes de la manifestació negacionista a Colón (de «‘Bote, bote, aquí no hay rebrote’» a «‘La vacuna de Bill Gates, por el culo os la metéis», passant per «‘La segunda ola es una trola»), els vuit gols (el poc que han deixat dempeus) al Barça, els ‘carabirurís’ retòrics de molts columnistes després de la fuga del Borbó i, aquesta té molt futur perquè de moment només s’ha escrit el pròleg, la pèssima gestió per part de les institucions de la tornada a l’escola al setembre. 

Notícies relacionades

Però si un gènere s’ha ressentit del Segon Any Sense Estiu ha sigut la cançó de l’estiu. Aquest tipus de cançó generada, com en a la novel·la ‘1984’, per un algoritme que combina a la babalà, si bé sovint amb resultats feliços, les paraules sorra, sirena, nena, boca, xiringuito i discoteca. És cert que compondre una cançó així en aquests moments és més difícil que jugar al Tabú. Prenguem la millor de totes: ‘El tiburón’, que incorre en el «mec» en el primer vers: «Vaig anar a la discoteca». Final.

Potser sí que hi ha hagut una cançó de l’estiu, la de J Balvin o la de Rosalía, i jo no me n’hagi assabentat. Potser si tots no se n’assabenten és que no ha sigut realment una cançó de l’estiu. O potser és que molts, sobretot per por de tot el que passa, ens hem convertit en Marcello Mastroianni al final de ‘La dolce vita’: quan va a la platja massa abrigat, descobreix un horrible monstre marí (una manta gegant) encallat a la sorra i després veu una nena innocent que el crida allà a la llunyania. El despreocupat somriure d’aquesta nena davant el mar és l’estiu arrabassat a l’Any Sense Estiu. Potser el que ve es publiqui una gran fita del terror, que no sigui una farsa, i, almenys, dues cançons de l’Estiu, que siguin una festa.