22 set 2020

Anar al contingut

Editorial

Una catarsi per al Barça

Una dimissió avui no solucionaria res; tants anys d'errors no se solucionaran ni en un estiu ni en una temporada

Una catarsi per al Barça

Valenti Enrich

Vergonya, humiliació, ocàs, fracàs, són alguns dels vocables més utilitzats després de l’eliminació del Barça davant el Bayern en els quarts de final de la Champions. La devastació que queda després de la derrota hauria de servir almenys com a catarsi per a un club sumit, ara com ara, en un col·lapse esportiu i institucional de primera magnitud. Més enllà dels detalls del partit, amb un Bayern desbocat davant un equip feble, amb la moral pel terra, una tàctica espantadissa i sense empenta física, el cert és que fa ja molt temps que s’acumulaven els indicis que auguraven potser no aquest desastre sense pal·liatius però sí la culminació d’una lenta i continuada decadència que Lisboa ha certificat. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Final de cicle, per començar, en l’esportiu. Des del 2015, quan amb Luis Enrique es va aconseguir el segon triplet, s’han viscut derrotes esborronadores a Europa: contra el PSG (amb la vibrant remuntada que es va truncar davant la Juventus), contra la Roma i contra el Liverpool. Records atziacs però gens comparables al trist espectacle d’aquest divendres. Mentre la competitivitat del club continuava lliscant pel pendent, els intents de regeneració han sigut un fracàs, imputable per igual a direccions esportives vanes, eleccions d’entrenadors fora de lloc i decisions efectistes d’un president cada vegada més sol. La plantilla ha envellit fins al punt de ser la més veterana de la història de la Champions mentre la inversió de més de 400 milions d’euros després de la venda de Neymar al PSG s’ha demostrat calamitosa. 


Però el cúmul de despropòsits arriba a totes les instàncies, de les estrictament futbolístiques a les institucionals. L’«hem tocat fons» de Piqué és un avís per a navegants en una travessia de futur que es preveu tempestuosa. I en la qual el paper de Messi deixa de ser la solució que tapava (gairebé) tots els errors mentre alguns intenten convertir-lo en part del problema. Disputes internes, dimissions polítiques, una milionària renovació del Camp Nou encallada, renúncia a la filosofia del club, crisi d’imatge i econòmica, improductiva gestió de la pedrera, inexplicables fitxatges de jugadors menors, joc subterrani entre directiva i plantilla, tot això ha desembocat en la primera temporada en blanc en 12 anys i ha de provocar després de la debacle una reflexió en profunditat.

No n’hi ha prou amb la descomptadíssima jubilació de l’entrenador. Però la dimissió de Bartomeu i la convocatòria d’eleccions avui arribaria tard i no solucionaria res: la programació de la següent temporada igualment recauria en la junta actual. La tasca d’emprendre la reconstrucció necessària no serà cosa d’una temporada. I menys de la que està a punt d’obrir-se, en el pitjor context econòmic possible. Recaurà en qui succeeixi Bartomeu després de les pròximes eleccions. Dels actuals responsables del club només es pot esperar que comencin el seu sanejament i no prenguin decisions temeràries que hipotequin encara més la tasca de qui hagi d’encarar una reformulació radical que condueixi no a una llarga travessia del desert, sinó a un nou cicle victoriós amb altres protagonistes i renovades il·lusions.