EFECTES DE LA PANDÈMIA
L'economia ha tocat fons, però...
La incipient millora no serà sostenible per si sola; es necessiten mesures de naturalesa econòmica i també de naturalesa social
alimentosok
«L’economia ja ha tocat ‘fons’ i comença la recuperació». Així titulava aquest diari una notícia publicada dimarts passat. El periodista es recolzava en la FEDEA, una prestigiosa institució d’investigació econòmica, que en el seu cinquè butlletí de seguiment dels efectes de la Covid-19 assenyala que l’economia «sembla haver tocat ja fons». Per sostenir aquesta opinió es recolza en la millora que, després del final del confinament, estan experimentant alguns indicadors relacionats amb l’activitat econòmica, el consum i l’ocupació. Tot i que, previnguda, adverteix que és encara «incerta».
La notícia és esperançadora. Però m’ha portat a la memòria una advertència que en una ocasió similar, a mitjans dels anys 80, em va fer el meu mestre a la Universitat de Barcelona, el professor Fabián Estapé. En aquells anys, l’economia espanyola venia d’una llarga i profunda crisi que s’havia iniciat ja en la dècada anterior. Després d’haver comprovat que alguns indicadors econòmics milloraven, vaig entrar al seu despatx i li vaig anunciar: «Professor Estapé, la recessió ha tocat fons». Amb la seva proverbial ironia, em va contestar: «D’acord. Doncs ara anem amb compte de no posar-nos a furgar».
Porto a col·lació aquesta anècdota perquè aquesta incipient millora de l’economia no serà sostenible per si sola. Per no avortar, necessita recolzaments. Els economistes de la FEDEA esmenten algunes mesures de naturalesa econòmica. A mi m’agradaria assenyalar-ne algunes altres de naturalesa social, però també indispensables per recolzar la recuperació.
Innovacions socials
Tot i que l’economia pugui haver tocat fons, no passa el mateix amb el deteriorament de les condicions de vida de moltes persones. Tornen a augmentar les persones afectades d’atur de llarga durada i les llars on no hi ha cap ingrés. El mal s’acarnissa especialment amb els col·lectius més joves, que a les cicatrius de la recessió financera del 2008 poden afegir-hi ara les d’aquesta recessió pandèmica.
La bona notícia és que, a diferència del que va passar en la crisi anterior, el Govern de coalició de Pedro Sánchez ha tingut el coratge i encert de fer innovacions socials importants, com ara els ertos, l’ingrés mínim vital i l’anunciat subsidi per a més de mig milió d’aturats sense prestació. Aquestes mesures són necessàries per remeiar, o almenys alleujar, el dolor social. Però, també, per recolzar la incipient recessió. Aquestes transferència de diners, en la mesura que es transformen en consum de les llars, són com una injecció en vena per a la demanda de les empreses i per a l’ocupació.
D’altra banda, tot i que la recuperació ha començat en alguns sectors, d’altres es mantenen encallats en el fons. Són els que necessiten que es garanteixi la seguretat sanitària per tenir un funcionament normal. És el cas de les activitats turístiques i d’oci, però també de les activitats agràries que utilitzen treballadors temporers.
Els empresaris han de ser conscients que la Covid-19 ha modificat els seus avantatges competitius respecte a altres països. Taxes elevades de contagi actuen sobre la demanda de turisme com un augment de preus que desplaça la demanda cap a altres països sanitàriament més segurs. L’única manera de recuperar competitivitat és garantir que som un país sanitàriament segur. Per això, més que reobrir precipitadament les seves activitats, els empresaris han de comprometre’s individualment i pressionar els poders públics per garantir la salut. Altrament, no hi haurà recuperació.
La recuperació econòmica tampoc serà sostenible sense reobrir de manera segura les escoles al setembre. Els governs autonòmics es juguen en aquest terreny el seu ja deteriorat prestigi.
Però l’esforç per reobrir les activitats econòmiques i les escoles no serà efectiu ni durador si no s’aborda alhora el principal focus dels contagis: les deficients condicions de vida, salubritat i vivenda en què habiten moltes persones mancades de recursos. La vivenda emergeix d’aquesta pandèmia com un objectiu públic fonamental per garantir la salut pública i la recuperació econòmica. A més de fer PCR a les persones, hem de fer-los també a les vivendes i als barris on habiten.
La salut s’ha transformat en el que els economistes anomenen ‘béns públics’, com l’enllumenat públic o la policia. Si existeixen, beneficien a tots, però, si falten, contagien i empobreixen la societat en el seu conjunt i resten productivitat a l’economia; és per això que es financen públicament. Naturalment, invertir en salut i vivenda no és gratuït. A curt termini, provoca dèficits públics que més tard s’hauran de finançar amb un augment dels ingressos fiscals. Però d’això en parlarem un altre dia.
