Els ajuntaments, peça clau

L’acord entre el Govern espanyol i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), amb l’l’únic recolzament del partit socialista, per a la utilització del superàvit municipal fins ara congelat per la llei d’estabilitat pressupostària del 2012 ha posat en peu de guerra ajuntaments i comunitats autònomes governades per partits de tot signe, incloent consistoris amb governs socialistes. Un recurs d’emergència per alleujar la falta de liquiditat immediata de l’Administració central, amb la recaptació fiscal contreta i necessitats de despesa més que imperatives, ha entrat en conflicte amb els principis de l’autonomia financera i de la subsidiarietat, la gestió de les necessitats immediates dels ciutadans per l’administració més pròxima.

L’acumulació d’aquests 15.000 milions d’euros que volen transferir-se a un fons estatal a canvi d’una inversió gradual de 5.000 milions d’euros al llarg dels anys 2021 i 2022 i del retorn, en un màxim de 15 anys, de les quantitats aportades, s’ha de buscar en la legislació que, en època del ministre del PP Cristóbal Montoro, va imposar unes mesures draconianes per controlar el dèficit, amb un sostre de despesa inclòs i amb la prohibició de disposar del superàvit anual i dels romanents acumulats. Els ajuntaments del país ja s’havien pronunciat, abans fins i tot de la pandèmia, a favor de flexibilitzar aquests límits i d’aprofitar la bona gestió municipal per atendre les necessitats dels veïns de manera immediata. La renúncia al constrenyiment del sostre de despesa pública per part de la Unió Europea feia que, en bona lògica, la mateixa lògica s’apliqués a les administracions locals, fent caduques les disposicions establertes el 2012. 

L’acord citat, no obstant, ja es va iniciar amb un acalorat debat entre els representants dels municipis del PSOE i la resta i amb un empat en la votació final (amb abstenció d’Unides Podem) que es va resoldre amb el vot de qualitat del president de la FEMP, Abel Caballero. Diversos alcaldes (entre ells, els de Madrid, Bilbao, València, Lleida i Saragossa) han expressat el seu disgust perquè «es vulnera l’autonomia financera de les entitats locals» i pel que, segons ells, representa «una confiscació». En el cas de Barcelona, que no ha firmat el document reivindicatiu, també s’inclou en el grup dels qui no estan disposats a renunciar al control d’aquests recursos. Igual, paradoxalment, que les administracions controlades pel mateix partit que va desplegar la legislació que va lligar de mans financerament els ajuntaments.

El decret fruit de l’acord no compta amb els recolzaments necessaris per ser convalidat en el Congrés i s’enfrontarà a recursos davant el Constitucional, amb la qual cosa és possible que tingui una vida curta. Ha de començar a posar-se sobre la taula ja una alternativa que reconegui l’esforç de les administracions locals que van administrar amb més responsabilitat i alhora posi els recursos necessaris a disposició de tots els ens que tenen la responsabilitat de ser la primera línia d’actuació davant una crisi social de la qual només hem vist les seves primeres manifestacions.