El temps i les famílies

Un altre agost, una altra Natalia Ginzburg. Des de fa uns anys, cada estiu llegeixo una de les seves novel·les. Ja me’n queden poques, tampoc va escriure tant, però sé que el dia que les hagi llegit totes podré tornar a començar de nou, i l’aventura de rellegir serà encara millor. No és que les novel·les de Ginzburg siguin molt estiuenques: més aviat convoquen un clima tardoral o fins i tot hivernal, amb un punt melancòlic –d’algú que contempla un paisatge fred des d’una finestra solitària–. I, no obstant, tornar a ella cada estiu és com retrobar una família que veus una vegada a l’any, per vacances, i amb quatre converses et posen al dia de la seva vida complicada. De fet, sovint tinc la sensació que els llibres de Ginzburg són com vasos comunicants. Els seus personatges (que viuen en diferents ciutats i èpoques d’Itàlia) es podrien conèixer entre ells, i aquest aire de família prové, és clar, del seu estil, dels interessos literaris. Potser el tret més distintiu –el que espero quan llegeixo les seves novel·les– és una barreja d’un humor quotidià, que surt de la seva mirada sobre les vides més normals, i d’una tristesa latent, somorta, que sempre està a punt per manifestar-se també de la manera més natural. I, a més, de vegades la tristesa i l’humor es confonen.

La Ginzburg d’aquest agost ha sigut ‘Estimat Michele’ (1973), una novel·la sobre les tribulacions d’una família burgesa de Roma i les seves diverses relacions. En gran part està escrita de manera epistolar i de tant en tant em ressonava un altre llibre que avança a través de les cartes que s’envien els personatges: ‘La ciutat i la casa’ (1984). Ginzburg domina molt bé l’estil epistolar. Li permet construir trames d’intriga que avancen segons les versions de cada un, amb una privacitat i un to confessional que ens converteix a nosaltres, lectors, en confidents silenciosos. També li permet jugar amb un altre element que és essencial: el pas del temps. D’una carta a una altra passen els dies i les relacions personals es refreden o s’exciten, les paraules guanyen pes o es tornen insubstancials, i nosaltres ens deixem portar per aquest bonic anacronisme: llegir i escriure cartes.