El miratge convergent

Aquest dimarts Quim Torra ha presentat en roda de premsa, juntament amb el vicepresident Pere Aragonès, el pla de reactivació econòmica fruit de l’emergència desencadenada a partir de la crisi de la Covid-19. En aquesta compareixença pública també ha sigut notícia l’afirmació del president que té clara la data de les eleccions, però que de moment no la pensa fer pública.

D’una banda, pot pesar la sensació d’equivocació per no haver convocat cita electoral abans de l’estiu, evitant així la càrrega de la mala gestió de la pandèmia que ha vingut després. D’altra banda, és rellevant resoldre una batalla més d’estar per casa: quan és el millor moment per situar l’espai postconvergent en un bon lloc de sortida per disputar electoralment amb ERC.

La política catalana fa anys que és una cursa d’obstacles, improvisacions i sorpreses. Tot això passa en un moment en què l’espai postconvergent està en reconstrucció. Un procés que va començar fa més d’un lustre però que s’ha anat allargant en el temps amb relatius bons resultats electorals i de consecució d’espais de poder institucional.

Al puzle hi trobem moltes peces. En primer lloc JxCat, que, ara ja sota el lideratge de Carles Puigdemont, es construeix com a força política que integra altres experiments previs nascuts en ple procés com la Crida. La no renúncia a l’aposta unilateral, sigui instrumental o per convicció, podria ser el seu senyal d’identitat. En segon lloc, el PDECat, que planta cara a Puigdemont i demana una clarificació més gran del projecte en l’eix ideològic. Constaten que el procés ha fet bascular el seu posicionament del catalanisme a l’independentisme, però reclamen que aquest no sigui l’únic element identificador de l’opció electoral i política.

En tercer lloc es troba el PNC, que neix amb la voluntat de reconstruir una força d’ordre, que pot integrar catalanistes i independentistes. Ara bé, no són ells els únics que miren amb nostàlgia l’hegemonia pujolista dels anys 80 i 90. La Lliga Democràtica, Lliures i Units per Avançar busquen construir una alternativa dirigida a un electorat de centredreta, moderat, que, segons el seu punt de vista, estaria orfe d’oferta. 

Disputes de poder

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Evidentment, en tot aquest embolic es creuen debats ideològics, disputes de poder i construccions enfrontades de lideratges. Ara bé, aquest no és l’únic espai en disputa. Tot i que ERC al seu costat és una bassa d’oli, en aquest espai també s’han de prendre decisions importants. Els republicans poden fer dues apostes de futur (que en algun moment seran incompatibles). D’una banda, poden abonar la disputa per convertir-se en l’espai central de l’independentisme, l’emulació del ‘pal de paller’ d’una altra època. En aquest supòsit, toca pujar el to conflictiu, continuar alimentant els blocs i no fer gaires esforços per trobar un espai de resolució dialogada del contenciós (inclosa la taula de diàleg). 

D’altra banda, poden construir un gran espai sobiranista d’esquerres que es presenti com a força de canvi, que reculli també els anhels que estan alimentant formacions dels Verds i de l’esquerra heterodoxa a tot Europa. En definitiva, l’operació que va fer el Sinn Féin, i que posteriorment han vehiculat el PNB i EH Bildu.