Els últims nostàlgics
Som els últims nostàlgics, perquè som també els hereus de la memòria analògica i el que perdura, doncs. Avui els més joves creixen en un món virtual que no s'acaba mai
zentauroepp29277447 icult vertigo200717160017
Hi ha columnes que comencen amb una cançó. No saps de què vols parlar i l’escoltes tantes vegades com sigui necessari, i llavors per fi apareixen les paraules. Aquesta setmana tenia al cap una cançó que ha escrit Paul Weller: ‘On sunset’, del seu recent disc. «I el món que coneixia ja ha passat; tots els llocs on solíem anar pertanyen a un temps..., la vida d’una altra persona, un altre temps», diu la lletra. Des dels seus 62 anys, Paul Weller compon i canta amb una acceptació de si mateix que a estones l’acosta a Van Morrison o a Todd Rundgren. Per les melodies, pel to de veu. Això pensava mentre l’escoltava, i llavors em vaig adonar que no, que en realitat és ell mateix temps en totes les seves etapes –The Jam, Style Council i en solitari–, i vaig entendre que aquesta columna havia de parlar de la nostàlgia, i de com Paul Weller l’ha vençut al llarg dels anys, però nosaltres –els que l’escoltem– encara no.
Una raó possible, almenys per als que vam néixer amb el ‘baby boom’, és que som els últims nostàlgics. ¡Hem viscut tants canvis! Per exemple: acabava de llegir l’article de Miqui Otero en aquestes pàgines, lamentant el tancament dels cines Méliès, i de seguida vaig recordar –fins i tot amb una nostàlgia una mica forçada– una tarda en què vaig veure allà una còpia restaurada de ‘Vertigen’. ¡Hitchcock en pantalla gran! (Bé, més o menys gran.) Avui fins i tot una plataforma com Filmin explota la nostra nostàlgia i recupera els clàssics dels anys 1980, de ‘Tootsie’ a ‘Karate Kid’. És la nostra condició: si no estem atents, tot ens obliga a tornar enrere en el temps, i recordem quan van arribar les primeres vambes Nike, o quan gravàvem cintes de casset i les escoltàvem en un ‘walkman’ amb tota naturalitat. És aquest món que ha recollit molt bé Vicenç Pagès Jordà al seu diccionari de ‘Memòria vintage’.
Som els últims nostàlgics, perquè som també els hereus de la memòria analògica i el que perdura, doncs. Avui els més joves creixen en un món virtual que no s’acaba mai, no desapareix. Allò que deixen enrere, no se’n va, els espera sempre. No s’han de fer grans esforços per recuperar-ho. Un dia la nostàlgia serà un luxe.
